La nostàlgia, la
fotografia i València

Vicent Baydal
Cronista de València

Per què tenim una nostàlgia tan profunda de la Tortada de Goerlich? Per què voldríem tornar a tindre una plaça de l’Ajuntament de València com aquella? Perquè la majoria de nosaltres, tot i no haver-la viscut, l’hem vista en fotografia, en imatges nítides, algunes mítiques, com aquella en què apareix l’Estació del Nord al fons i l’anunci d’Agua oxigenada Foret en gran. O per què enyorem també el Palau de Ripalda, amb la seua immensa agulla cònica sobre una torre circular? Exactament per la mateixa raó. La moreria, la jueria, la Casa de la Ciutat, el Palau de Mossén Sorell o el Baluard també els trobem a faltar, és evident, però no de la mateixa manera, tan vehement i entusiàstica. Perquè els podem imaginar i els podem intuir, a través de plànols, textos o gravats, però realment no sabem com eren en tot el seu esplendor, com lluïen a ulls dels seus coetanis, perquè foren enderrocats abans de l’arribada de la fotografia a València en 1848 o perquè no en tenim imatges en condicions.

És bona, però, la nostàlgia? Diu Rafa Lahuerta, en la seua novel·la Noruega, que “quan la nostàlgia s’imposa la vida s’evapora”, però al mateix temps és evident que el “sentiment de tristor o dolor per l’absència o la pèrdua d’alguna cosa o persona”, que és com la definix el Diccionari Normatiu Valencià, no té per què ser paralitzant. Ans al contrari, la nostàlgia també pot ser un motor vital, que ens ajude a millorar, no a delectar-nos i estancar-nos en el mal per allò perdut, sinó a centrar-nos en la construcció futura de coses, llocs i fets bells, exquisits o meravellosos, com els que hem vist precisament en fotos amb anterioritat. És evident que una imatge fotogràfica urbana difícilment ens transmetrà la justícia social o el benestar col·lectiu d’un determinat moment de la història, però sí que ens traslladarà a la bellesa estètica o la connexió emocional que determinades vistes o edificis causaven entre els seus coetanis. Qui haja vist el Portal Nou o de Sant Josep en una fotografia de l’any 1860 sap del que parle.

És per això que als nostàlgics, i als qui alhora volem millorar la nostra ciutat actualitzant els bons exemples del passat, ens agraden tant les fotografies urbanes. Ens estimem amb passió els col·leccionistes i els fons bibliogràfics i arxivístics que ens ensenyen com eren i com són els diversos i infinits racons de la mateixa urbs que continuem habitant: en el nostre cas, València. Fotos històriques i també fotos actuals que ens ensenyen a mirar-la d’una forma diferent, a voler-la més, a fer-la nostra i a intentar crear una consciència crítica dirigida a fer-la més bella i feliç. Sense la fotografia no concebríem igual València i és evident que València, com totes les ciutats del món, ha guanyat, i molt, amb eixe magnífic invent. Llarga vida a la fotografia urbana!