Francesc J. Hernàndez

Els telèfons mòbils incorporen magnetòmetres, per la qual cosa es poden emprar com a brúixola, com un compàs que indica els punts cardinals. Paga la pena fer una passejada per València i descobrir l’orientació d’alguns monuments.

Imatge superior: El Micalet: foto laurent

Tant les esglésies cristianes com les mesquites àrabs s’orientaven cap a Llevant, per permetre que les persones que oraven miraren, en fer-ho, a Terra Santa. Després que el rei Jaume I entrara a València i procedira a fer-ne el repartiment de les possessions, algunes mesquites es convertiren en esglésies, per la qual cosa mantingueren l’orientació precedent cap a l’Est, o millor encara, una miqueta més al Sud de l’Est. Penseu que, prenent com a referència el Palau de la Generalitat, València està en una Latitud 39,4º Nord, mentre que La Meca està a 21,4º Nord i Jerusalem a 31,7º Nord. Val a dir, si mirem cap a l’Est geogràfic, Jerusalem i La Meca es troben lleugerament a la dreta. Doncs precisament amb aquesta disposició trobem les esglésies valencianes construïdes dins del perímetre de l’antiga muralla àrab. Si dividim els 360º de la circumferència i assignem el 0º al Nord, l’Est correspondria a 90º i una miqueta més al Sud serien uns 95º com calcule que té l’orientació de la nau central de Sant Nicolau o 100º en el cas de Sant Esteve. Sant Joan de l’Hospital també està orientat del mateix mode, a uns 97º, amb l’afegit que al finestral de la capella de Sant Miquel hi ha un dibuix medieval d’una constel·lació en direcció Nord, val a dir, una representació de l’Ossa Menor on es troba la Polar, precisament a l’esquerra del finestral si es contempla des de dins (amb una disposició ortogonal, el finestral apunta uns graus a la dreta del Nord, per la qual cosa, en pintar la constel·lació a l’esquerra queda millor ubicada) [vegeu la imatge 1]. En el cas de Sant Llorenç, sembla que la mesquita també mirava a La Meca, amb una desviació d’uns 10º al Sud de l’Est, però posteriorment l’església es reconstruí, amb una ampliació de la nau cap al Nord. Per això, el carrer dels Franciscans ha conservat precisament aquesta orientació, la d’indicar a Terra Santa. També té una orientació lleugerament al Sud de l’Est el carrer del Mar, la via medieval més important, a la vora del qual es trobava la gran sinagoga jueva. Podem suposar, per tant, que la seua orientació també permetia ubicar l’Arca de la Llei cap a Terra Santa (amb un mur en allò que ara seria el número 2 del carrer Muñoz Degrain).

L’orientació al Sud era la pròpia dels rellotges solars o quadrants solars. Com és conegut, en la seua trajectòria aparent entre llevant i ponent, l’astre rei està en el seu zenit (el migdia solar) més al Sud de la vertical en l’hemisferi Nord (en l’hemisferi Sud està més al Nord), per la qual cosa les ombres que es projecten al migdia solar apunten al Nord (a l’hemisferi Sud apunten al Nord). Per això, els murs on s’ubiquen rellotges solars miren al Sud (si estan lleugerament desviats, s’ha de corregir el gnòmon). Conservem un rellotge de sol a la façana de l’església de Sant Tomàs i Sant Felip Neri, que dona a la plaça de Sant Vicent Ferrer, popularment anomenada dels patos [vegeu la imatge 2] També n’hi hagué un al mur de la Seu, al sud de la Porta dels Apòstols, en una orientació més bé Sud-Est, i hem conservat una fotografia de Jacques Ainaud, el fotògraf que envià Jean Laurent a València el 1870, de la casa dels porters de l’antic convent de Santa Caterina (on després s’edificà El Corte Inglés de Pintor Sorolla). La façana d’aquesta casa donava a un pati d’accés al convent i estava ben orientada al Sud [vegeu la imatge 3].

L’actual disposició de la Seu no correspon a l’orientació a Terra Santa. En tot cas, la porta romànica seria la més cap a llevant. A continuació explicaré la hipòtesi versemblant de la orientació del Micalet.

El Micalet és una torre octagonal, exempta quan fou construïda. Fins i tot podem especular amb un projecte primitiu de tancar amb un claustre l’espai entre el creuer, la torre i la capella del Sant Calze, a la manera com presenten claustres la catedral de Barcelona o la de Lleida. El Micalet acomplí tres funcions principals: un gran campanar (cal recordar que la Seu ja en teniu un, que fou desmuntat), una talaia d’observació, val a dir, una gran torre de guaita, que permetia veure l’Horta i la mar, i també una torre dels vents. Des de la construïda al segle I per l’astrònom Andrònic de Cirros a l’àgora d’Atenes, una torre dels vents és una edificació octagonal, amb cadascuna de les seues façanes orientada a un punt cardinal, val a dir, a un dels vuit vents tradicionals en la Mediterrània. Amb un penell dalt, la torre esdevenia una gran rosa dels vents. Per a les funcions de campanar o talaia de l’horta i la mar, no calia que el Micalet tinguera una orientació determinada; però sí per formar-ne una torre dels vents.

Cal fer dues explicacions prèvies. En primer lloc, la brúixola o compàs és un antic invent xinés, que adoptaren els àrabs. En un recipient amb un líquid surava una fusteta amb mineral de magnetita o una agulla imantada, un fenomen, el de la imantació, conegut des del segle XII a Europa, on foren descrites brúixoles ja en el segle XIII. Cap al 1302, un amalfità, Flavio Gioia, descobrí la brúixola seca. A la Corona d’Aragó, la brúixola pogué arribar per via àrab o pel vincle tradicional amb la Itàlia meridional. Per exemple, abans de la conquesta d’Alfons el Magnànim del regne de Nàpols a la primera meitat del segle XV, el rei Jaume IV de Mallorca fou rei consort de Nàpols (1362-1375), molt poc anys abans del començament de les obres del Micalet.

En segon lloc, és conegut que el Nord magnètic oscil·la respecte del Nord geogràfic. Aquesta declinació fou observada al segle XV i començà a mesurar-se al segle XVI. Les dades que he consultat es troben a la taula i es representen en el gràfic. Cal dir que, quan escric aquestes ratlles, el Nord magnètic es troba a 1,1º Est.

Hem de remuntar-nos ara a la segona meitat del segle XIV, quan començà a construir-se el Micalet, tot just en el període entre la difusió de la brúixola i el coneixement de la declinació magnètica. Faré servir el clàssic sobre La Catedral de Valencia del canonge José Sanchis Sivera, que cità el Llibre de obres de la Seu. Seguint l’obra de Sanchis Sivera (pp. 91 i següents), podem establir la cronologia de les obres. El maig del 1376, el rei Pere el Cerimoniós accedí a la súplica del capítol catedralici per tal de construir un nou campanar. El rei atorgà competències per expropiar cases i ocupar els carrers que calguera. El 16 de juny del 1380 es fixà el preu just d’onze cases, l’enderrocament de les quals començà el 18 de setembre. El bisbe donà perdons a tots aquells que tragueren o se’n portaren la terra de l’enderrocament (10 de novembre). Es començà a netejar la terra el 26 de gener del 1381 sota les ordres del mestre Antoni Escala. Es raonable que en aquells dies d’hivern, el mestre Escala fera una coberta en el clot per als fonaments del nou campanar, com refereix Sanchis Sivera que esmenta el Llibre de obres: “Ítem doní a Anthoni Escala, mestre de obra de villa, per dos dies que obrà en la dita obra ço és en obrir los fonaments dela part del campanar” […] “Ítem doní disspte, a XX dies del mes de març an Jacme Joffré, fuster, per dos dies que obrà en tornar la cuberta quel vent avia levada del alaroge e banava se les cordes e tornay lo dit postich” (Libre de obres de 1380, folis 42 i 44, cit. Sanchis Sivera, p. 92.). Després d’aquests treballs previs, s’enviaren missatgers per convocar a València el mestre Andreu Julià (Sanchis Sivera diu que probablement seria valencià), perquè establira l’orientació de la nova torre, el que realitzà en juliol del 1381. En el Libre de obres es llig: «Ítem comprí dimarts a tres dies del mes de de juliol dos dotzenes de fils despart per a obs [necessitat] de mesurar lo campanar, lo qual mesurava, e asenyalava lo dit mestre presents lo batle, jurats e capítol, e semblantment un feix de cannes…» […] «Ítem comprí mes hun pergamí en què pintà lo dit mestre lo dit campanar…» […] «Ítem comprí més per al dit mesurament una lliura de claus…» […] «Ítem doní a dos homens que ajudaren al dit mestre a senyalar lo dit campanar, ço és mostran ço que obs avia per al dit edifici presens dits batle, jurats e capítol…»

Si, com suposem, el mestre d’obres volia orientar la nova torre al Nord (o a l’est, cap a Terra Santa) disposava de tres mètodes. El primer, l’ús de l’estrella Polar de la constel·lació de l’Ossa Menor, que marca el Nord, però, com hem vist, l’orientació es realitzà de dia i amb la presència de les autoritats civils i eclesiàstiques. El segon mètode era la posició del sol, la qual cosa seria fàcil amb un rellotge precís, però el primer rellotge mecànic s’instal·là a la ciutat el 1403; també es podria determinar amb una llapissera i una corda, si es tenen coneixements de gnomònica (com m’ha comentat l’expert i novel·lista Joan Olivares). Els tenia Julià? Una altra possibilitat podia haver sigut realitzar l’orientació el dia del solstici d’estiu, però com s’ha esmentat s’hi realitzà uns dies després (després del 3 de juliol). El tercer, l’ús de la brúixola o compàs, el que permetria alinear les façanes de la torre octagonal a la rosa dels vents. Però quina era la declinació del Nord magnètic el 1381 (un fenomen que, cal recordar, no era conegut en l’època)? Si s’observa el gràfic es podrà entendre que una declinació 20º Est resulta totalment coherent amb l’extrapolació de la corba i amb l’orientació del Micalet. Els valors per a la ciutat de València cada cinc anys son els puntets redons del gràfic que formen una corba de tipus sinusoidal i el valor de 20º Est del 1381 s’indica amb un punt quadrat.

Aquest gràfic també explica una altra cosa, a saber, per què aquesta orientació ha sigut ignorada. Pensem que si una persona intentara esbrinar l’orientació del Micalet, per exemple, el 1908, quan fou guardonada per Lo Rat Penat l’obra de Sanchis Sivera esmentada, la declinació seria de 13,87º Oest, la qual cosa vol dir que, si hi afegim els 20º Est, tindríem una divergència de quasi 34º entre l’orientació de la torre i la lectura de la brúixola. Massa perquè l’erudit canonge s’atrevira a dir que la torre estava orientada.

Aquesta hipòtesi de l’orientació del Micalet amb el Nord magnètic de l’època també explicaria per què ubicaren l’arc de la seua espadanya segons de les façanes Sud-oest i Nord-est. En el període de la seua construcció, entre 1660 i 1736, la declinació varià des de 0,65º Est a 14,01º Oest, si afegim els 20º Est de la declinació original, podem suposar que se superaren ràpidament els 22,5º de la bisectriu dels sectors de 45º de l’octàgon. Altrament dit, l’arc es construí segons l’orientació Est-Oest, o millor, amb el seu ull en la direcció Nord-Sud, però de l’època.

El fet que el mestre Julià orientà el campanar com una torre dels vents també es ratifica en les inscripcions que s’hi van realitzar. Segons Sanchis Sivera, en escriptura davant Jaime Pastor, de 18 de maig del 1414 (volum. 3.545), es donaren 50 florins a Pedro [Pere] Balaguer, el constructor de la Porta de Serrans, per a les despeses del viatge fet a diverses ciutats amb la finalitat de veure campanars i prendre d’ells el més bonic i escaient per al de València. Dos anys abans, el 1412, el Micalet arribà al tercer cos (l’habitació dels sagristans), ja era la torre més elevada de la ciutat i servia com talaia per a grans distàncies. Precisament el 1415 es pagà als pintor Jacme Matheu per fer unes inscripcions en el tercer cos (Sanchis Sivera, p. 95). La de la part Est, i per tant orientada a Terra Santa, es refereix a Crist: Christus regnat, Christus imperat, Christus ab omni malo nos defendat. La de la part Oest, enfrontada a l’anterior, també es refereix a Crist: Ipse [Christus] autem transiens per medium illorum ibat. (Lluc 4:30). Sanchis Sivera comenta que no entén el significat d’aquesta frase, però en realitat es refereix a un trànsit de Jesus, val a dir, com si diguérem que Crist apunta a l’Est però també transita en la direcció oposada. La part Sud estava dedicada a Santa Bàrbara i podem considerar-la una protecció contra els llamps: Barbara nos serva Christi sanctisima [creu] serva. No s’ha conservat la inscripció de la part Nord.