Autor: Rodolf Sirera

Durant la dècada dels anys seixanta del segle passat es va assistir a una progressiva regressió de l’activitat teatral professional a la ciutat de València. No és un fet excepcional, el mateix va passar a tota la resta d’Espanya, tret de les ciutats de Madrid i Barcelona. A València, pràcticament havien a les companyies professionals, i les sales, que fins aquells moments mantenien la seua programació bàsicament amb companyies foranes, començarien aviat a tancar.

El teatre Serrano, al carrer de Russafa –carrer conegut hiperbòlicament com el Broadway valencià– va estar en funcionament fins 1957, i obrí cinc anys després com a cinema. El mateix va passar amb el Teatre Eslava, que va tancar el 1961. A l’altre extrem del carrer, el Teatro Ruzafa, tot i que va resistir més, va acabar baixant el teló definitivament durant l’estiu de 1971. Una miqueta allunyat d’aquest nucli, el Teatro Apolo, al carrer don Juan de Austria, va ser enderrocat el 1969. I el Teatro Olympia, que havia estat convertit en cinema el 1924, no va tornar a obrir les portes com a teatre fins 1984, dos anys després de què tancara les seues el Teatro Alkázar, que en la seua última època s’havia dedicat a programar, en sessió contínua, “variedades arrevistadas”. Esporàdicament, el Teatro Princesa, cinema durant moltes dècades, va conèixer alguns intents intermitents d’apertura durant la dècada dels setanta com a teatre, intents que van ser finalment abandonats. Així doncs, a finals del anys seixanta hi havia poques sales teatrals professionals en funcionament a la ciutat de València. I a la major part d’elles els quedava per davant una vida molt curta. Només es mantenia obert, de manera més o menys regular, el Teatro Principal, propietat de l’Hospital Provincial de València, i l’explotació del qual es concedia per concurs a empreses generalment foranes, que el feien servir per a programar les gires d’espectacles i companyies que eixien de Madrid, i en menor mesura de Barcelona, a fer “bolos”.

Hi havia, però, altres teatres en funcionament durant aquells anys, els teatres anomenats “dominicals”, locals sustentats per meritòries companyies no professionals, que amb gran esforç i no menor entusiasme, oferien una programació regular, amb canvi de cartellera cada setmana, bé de comèdia o drama, com era el cas del Teatre de la Casa dels Obrers, hui Teatre Talia, o bé de teatre líric, com el del Patronat de la Joventut Obrera, posteriorment, a partir dels primers anys vuitanta, i ja en mans de la Diputació de València, rebatejat com a Sala Escalante i hui dissortadament tancat i sembla que de manera irreversible. Un altre escenari que oferia de manera esporàdica espectacles de teatre i sarsuela, generalment amateurs, i recitals musicals, sobretot de jazz, era el de la Societat Coral El Micalet, que havia traslladat la seua seu al carrer Guillem de Castro a finals dels anys 50, i que va haver de ser reconstruït després de l’incendi que va patir en 1971. I caldria assenyalar també el Teatre de l’Ateneu Mercantil, on de tant en tant s‘oferien muntatges dramàtics, encapçalats pels joves directors José Maria Morera i José Francisco Tamarit, que aviat se n’anirien a Madrid a provar fortuna, i recolzats en autors emergents, com era el cas de Juan Alfonso Gil Albors. Però en qualsevol cas eren programacions no regulars i els muntatges es mantenien en cartell períodes relativament curts.  

València era, per aquells anys, i malgrat tot el que portem dit, una ciutat on encara hi havia, tot i que infrautilitzades i molt degradades pel pas del temps i la manca de manteniment, moltes sales teatrals, la major part construïdes “a la italiana”. Les podíem trobar en grups escolars, centres d’ensenyament, especialment els religiosos, en parròquies o associacions gremials o culturals, o en la mateixa seu dels sindicats verticals, com l’edifici de la CENS a l’avinguda de l’Oest, per aquells anys del Baró de Càrcer. En alguns d’aquests espais es va oferir algun muntatge, sobretot quan, esgotat ja el moviment del teatre universitari, començava a despuntar el molt més actiu i agressiu del teatre independent, però cap d’ells va mantindre una continuïtat destacable.

Amb una estructura i unes dimensions infinitament inferiors a les de les sales darrerament esmentades, caldria donar constància de la que va ser sense dubte una de les més importants d’aquells anys, per la modernitat i el nivell dels muntatges presentats. Estem parlant del Teatro Club Universitario, situat en un xicotet soterrani al que s’accedia pel carrer de La Nau. Era una sala molt reduïda, segurament no hi cabrien –i cite, valent-me únicament de la memòria– més enllà de cinquanta espectadors, i l’escenari n’estava en consonància. Però a tots els que assistíem, amb silenciosa i admirativa devoció, als diferents muntatges que se’ns hi oferien amb voluntat de continuïtat, aquell espai ens semblava dotat d’una màgia impossible d’assolir en cap altre escenari de la nostra ciutat. Parle sobretot de les temporades, curtes per al nostre gust, en què va dirigir els seus muntatges en aquell espai qui seria posteriorment un dels més importants directors teatrals valencians, possiblement no suficientment reconegut en el seu moment. Parle d’Antonio Díaz Zamora, amb el qual molts de nosaltres vam aprendre a veure i estimar el teatre. A partir de finals dels 60, Díaz Zamora va dirigir alguns muntatges al local de la societat cultural Studio, al carrer de Taquígrafo Martí, local que no era teatre però que va habilitar una sala per fer-hi representacions, abans que aquesta mateixa societat obrira, ja en els anys 70 un nou teatre, el Teatre València, adaptant per a aquest objectiu un vell cinema del mateix nom, al carrer de Quart número 23, local que es convertiria en un referent de primer ordre del teatre independent i antifranquista.

Caldria, per concloure, fer referència a un altre local, de vida efímera i condicions quasi impossibles, però on va realitzar alguns dels seus primers muntatges el director Juli Leal. Parle de la diminuta saleta d’Hermandades del Trabajo, situada en l’últim o un dels últims pisos de l’edifici que té aquesta associació diocesana a la plaça del Negret. Allí, qui açò escriu, va exercitar-se com a actor, sense cap èxit, tot s’ha de dir, representant els Entremeses de Cervantes, les farses populars de Casona o El lindo don Diego. Un teatre molt diferent del que es feia al Teatro Club Universitario i en condicions materials encara més precàries. Això de la precarietat es notava en quasi tots els aspectes de les posades en escena, especialment quan les companyies de teatre independent que havien brollat en aquells anys finals del franquisme intentàvem fer representacions fora de València, en teatres sense cap dotació tècnica, o en locals que de manera prou evident no tenien cap de les condicions necessàries per oferir un espectacle decorós. Només dir que sovint havíem de recórrer per a il·luminar els escenari als mateixos reflectors que servien per donar llum a les falles de barri. Però hi posàvem, ho puc jurar, molta il·lusió.

D’aquells anys ençà tot ha canviat molt a la nostra ciutat per al teatre. El número d’espais de representació ha crescut considerablement. Hi ha sales dependents de les institucions, teatres privats de tots els formats i tamanys. Fins a tal punt que m’atreviria a dir que hui València és una de les ciutats de l’estat espanyol amb més espais dedicats a les representacions teatrals i de dansa. Els anys seixanta del segle passat el panorama era prou negre, com hem vist. Ara, cinquanta anys després, podem dir, sense por i amb orgull, que les arts escèniques valencianes estan més vives que mai. n