Textos: Xavier Oms

1.- Amb l’enderroc de la muralla medieval començat al 1865, València va iniciar un pla de reformes tant del seu interior com del seu entorn. Els successos revolucionaris i els conflictes polítics de l’últim terç d’aquest segle van ralentitzar la seua posada en marxa. L’annexió dels pobles limítrofs va ser un primer pas, la Vilanova del Grau, Orriols, Campanar, Patraix, Russafa … van perdre els seus termes municipals en benefici de la capital.

En aquesta fotografia, el primer que salta a la vista és l’àmplia i arbrada avinguda que des de 1912 coneixem com a Gran Via Marqués del Túria. Però, mireu a la dreta. En aquest maremàgnum d’edificacions sobreïxen dues vies rectilínies. La de més a la dreta, qué s’enfronta amb la Plaça de Bous és el carrer que hui coneixem com de Colom i per la qual, anys abans, s’alçava la muralla. Entre aquesta i la Gran Via, l’altra amb una arbreda més humil era el carrer del Port, que a finals de segle XIX es retolaria com Cirilo Amorós.

En principi es va denominar del Port, perquè conduïa directament al Pont de la Mar. Aquesta artèria era la columna vertebral del primer projecte d’eixample dissenyat per José Calvo, Joaquín María Arnau i Luis Ferreres a 1887. El límit el marcava una gran avinguda que des el riu arribava fins al camí de Russafa, la futura Gran Via Marqués del Túria. Encara que diversos anys abans de l’aprovació del Pla de l’Eixample ja existien els carrers del Port, Pizarro, Hernán Cortés i Isabel la Catòlica.

En part dels solars d’aquella qué va ser fàbrica de gas de José Campo, l’arquitecte Francisco Mora va alçar el Mercat de Colom, inaugurat al 1916, ben visible en aquesta fotografia, com ho és també, una poc més cap a enrere, la basílica de Sant Vicent Ferrer dissenyada per José María Arnau Miramón.

El carrer del Port desemboca en una esplanada on conflueixen a més, l’avinguda Navarro Reverter, el carrer Sorní i el carrer Serrano Morales, que servia d’unió entre la nova Gran Via i el Pont de la Mar, a la foto flanquejat per magatzems i serradores de fusta. La confluència de tots aquests carrers es va solucionar amb una plaça quasi semicircular que és l’actual plaça d’Amèrica.

Semblant solució es va adoptar per connectar el carrer Serrano Morales i Gravador Esteve amb la Gran Via. En aquest cas es tracta d’una plaça ovalada, dedicada des de 1910 a Cánovas del Castillo. A la foto ja s’ha acabat de construir l’edifici modernista projectat pels arquitectes Antonio Martorell, Emilio Ferrer i Carlos Carbonell. Tot i estar l’andana enjardinada de la Gran Via dissenyada per Francisco Mora en 1912 ja conclosa, aquest últim tram encara no està totalment urbanitzat. A l’esquerra inferior de la foto, la nau que es veu correspon a una fábrica, la de xocolates Orús.

La Gran Via, no només estava dissenyada com a via residencial, encara que no va tardar a convertir-se en l’objectiu de la burgesia valenciana, construint-hi magnífics edificis modernistes i en la seua albereda central, monuments escultòrics com ara els dedicats a Teodor Llorente (1923), al Llaurador valencià (1931) o al Marqués de Campo (1933). En principi estava també concebuda com a ronda exterior per donar eixida cap al port de tot el tràfic de mercaderies. Amb el Projecte d’Ampliació de l’Eixample presentat per Francisco Mora en 1912, es trasllada aquesta ronda a un tercer anell exterior que marcaria el límit del Segon Eixample, el Camí de Trànsits actual Peris i Valero, alliberant així del tràfic de mercaderies aquesta bella via, que encara estava inacabada, com podem contemplar en la fotografia.

2.- Qui puge hui al campanar
de l’església de Sant Valeri s’haurà perdut l’excel·lent panoràmica que el fotògraf va captar fa més de cent anys. Crida l’atenció a primera vista, la rotunda arquitectura de la Plaça de Bous, obra de Sebastián Monleón començada l’any 1851 i acabada en la seua totalitat l’any 1860 després de superar nombrosos problemes financers, alleujats en part per José Campo i Juan Bautista Romero entre d’altres inversors. I encara que la majoria pensem que és redona, ningú millor que el mateix arquitecte, el senyor Monleón, per treure-nos de la nostra errada, perquè segons consta a la Memòria de la plaça, es tracta d’un polígon de 48 costats a la base, i ací está el nostre error, i és que va eixamplant-se a mesura que es va elevant. Per cert algú sap que nom rep el polígon de 48 costats?

Però observem el que hi ha a l’esquerra del redolí. Exacte, es tracta de l’Estació de Nord en construcció, projectada per Demetrio Ribes en 1906 i inaugurada el 1917. Per l’avançat de les de les obres podem deduir que el fotògraf va pujar a la torre un matí de l’any 1915, mes amunt o mes avall. A la dreta de la Plaça de Bous s’obri el carrer Russafa, en aquells dies anomenat de Pi y Margall i l’inici de la Gran Via Marqués del Túria, amb el edifici, encara existent, construït en 1907 per Vicente Rodríguez i Demetrio Ribes per a Francisco Sancho i que en els seus baixos durant molts anys van estar les “Mantequerías Vicente Castillo”.

Al fons, la ciutat encara no ha crescut en alçada. Tafanejant sobre les teulades treuen el cap els campanars de Sant Agustí, El Pilar, Sant Sebastià, l’institut Lluís Vives, les Torres de Quart, l’esplèndida cúpula de l’Escola Pia amb el seu campanar , Sant Joan de Mercat …

Al desembre de 1877, Russafa deixava de ser municipi independent per annexionar-se a València, en aquesta panoràmica els límits han desaparegut i ja estan en marxa els plans d’eixample que com una taca d’oli van a canviar la morfología urbana de la ciutat . El tram entre la Gran Via i el Contrast ja no es diu carrer de València, després va ser Pi y Margall i ara de Russafa. En primer pla s’endevina el carrer Dénia retolat llavors com carrer Corset, dedicat a Luis Corset i Royo un horticultor que posseïa una alqueria amb un extens jardí, famós per les seues flors i bulbs situat en la hui confluència del carrer Dénia amb el de Cádiz. Al bon home li van llevar el seu carrer, però a canvi li van donar una plaça, això sí, a un parell de quilòmetres més enllà, en el barri de la Petxina, districte d’Extramurs.

 

3.- El nostre fotògraf va girar lleugerament la seua càmera a la dreta i va pressionar el botó que disparava l’obturador, el resultat va ser aquesta magnífica vista de la ciutat. A l’horitzó s’endevina la Calderona festonejada per multitud de campanars: Santa Caterina, Sant Martí, el Micalet, Sant Llorenç, el Salvador, Sant Esteve, Sant Tomàs, Sant Domènec…

La casa Ortega, obra de l’arquitecte Manuel Peris Ferrando construïda el 1906 al número 9 de la llavors recentment oberta Gran Via Marquès del Túria contempla la intersecció d’aquesta amb una nova avinguda dedicada a la reina consort Victòria Eugènia, avinguda que va ser conseqüència de la urbanització del traçat de la via fèrria a Tarragona que per allí va circular fins a l’any 1905. Hui en dia la coneixem com avinguda del Regne de València, però això va ser des de l’any 1992, anteriorment va tindre altres denominacions, cosa rara no?, Així el 2 de novembre de 1931 la senyora Victòria Eugènia es va quedar sense avinguda i acabada d’estrenar la II República va rebre el nom d’avinguda 14 d’abril. Liquidada la república per la força de les armes, se li va dedicar al fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera. Mort el dictador i després de salvar certes reticències. Es va retolar com Antic Regne de València fins a l’arribada a l’alcaldia del Partit Popular perdent l’adjectiu “antic” i quedant-se en avinguda Regne de València.

Veiem ja l’inici de la Gran Via Marquès del Túria ja enjardinat, no així la nova avinguda en la qual encara s’aprecien les petjades del tram ferroviari; a la banda esquerra ja s’han alçat els primers edificis. El que marca la confluència de les dues vies, ja ha desaparegut, no així afortunadament els altres tres, testimonis únics de la urbanització d’aquesta avinguda. El carrer Gregori Maians tanca per la dreta la fotografia, amb l’edifici enderrocat en 1980 obra de l’arquitecte Vicente Sancho Fuster, que fa cantonada amb l’avinguda.

4.  Abans d’abandonar el campanar de Sant Valeri va disparar la seua última fotografia. Encara no s’havien construït alguns edificis a la banda dreta de la Gran Via Marqués del Túria i poder contemplar darrere de l’arbrat central, dissenyat per Francisco Mora, al xamfrà de la Gran Via amb el carrer Comte de Salvatierra, l’edifici construït per Carlos Carbonell i que va allotjar des de 1957 i durant algunes dècades el Centre d’Estudis d’Art Barreira.

Malgrat tot, la urbanització d’aquesta zona no va ser tan complicada com la de la futura Gran Via Ferran el Catòlic. Hi eren tot camps i algunes alqueries i barraques molt disseminades; en la dècada següent l’avinguda estaria quasi conclosa amb la seua tanca central de palmeres, justament la plataforma per on s’assentaven les vies de ferrocarril.

A l’horitzó es pot vore la cúpula de la parròquia de Sant Joan i Sant Vicent, el campanar del desaparegut convent de les Adoratrius i al fons després d’ella, l’inconfusible torrassa del Palau de Ripalda, obra de Joaquín María Arnau Miramón, i el pinacle i l’església dels Dominics. Més enllà, el Palau de l’Exposició i la Fàbrica de Tabacs. A la dreta de la panoràmica l’incipient carrer Joaquín Costa amb un edifici encara existent.