Virginia Lorente:
Arquitecta i il·lustradora.
Gerent de Atypical València “El comerç és la gran escola del cinisme i la supervivencia. El comerç taca els horaris familiars, impregna els festius, inunda el pou dels pensaments propis. No hi ha pensaments propis.” Quantes vegades has hagut de mossegar-te la llengua?
jajajajja. La veritat és que no tantes, entre altres motius perque tinc molt assumit el meu paper d’actor més que secundari des de fa molts anys. Has de tindre en compte que vaig nàixer darrere d’un taulell i això marca molt. Em costa poc donar-li la raó als altres. Intente ser discret i prudent tot el temps. No debades, el comerç és una gran escola del comportament humà. En eixe sentit em considere un gran privilegiat perque estic tot el dia observant a peu de carrer i si pares atenció és molt instructiu. Clar que són molts dies, moltes hores, moltes persones i potser no sempre estigues al 100%…però bo, intente, si alguna volta em supera la situació, minimitzar els possibles malentesos. Com deia la mare del narrador: “al bo per a que t’honre i al roín per a que no et deshonre”. I després tinc la gran sort de tindre el meu món personal. Llegir i escriure em fan pendre molta distància de la remor quotidiana. Trobe que és un equilibri molt positiu per a mi. Com a depenent de comerç estic al servici dels clients i com a persona que escriu pose el món al meus peus. 

Alfonso Moreira
Agitador cultural. Creador d’Avivament
Com es pot fer una novel·la tan moderna amb una mirada tan local? Perquè creus ell que ha arribat a tanta gent amb tanta força?
He llegit moltíssim, però alhora he viatjat molt poc. València era i és el meu gran estímul, el meu únic escenari urbà amb totes les conseqüències. En estiu i en semana santa em quedava molt a soles. Em passava els dies llegint i donant voltes. Estava obligat a parar atenció i al mateix temps coneixia gent poc convencional. Prenia notes a sovint. Crec que a la novel.la hi hà molt d’amor per la ciutat, per la vida i molta voluntat de veritat i això el lector ho detecta. Potser siga una explicació parcial, però més enllà de l’atzar i la sort no en trobe cap resposta. També és cert que és una novel.la molt treballada encara que com m’ho estava passant d’allò més be a voltes oblide totes les hores que li he dedicat. Per altra banda, la veu del narrador és una veu pòstuma i això li permet no caure en l’autocensura. Escriu des de la mort. No tem res. És una veu molt directa i contundent amb una mirada que trenca amb el discurs oficial de la València dels tòpics. 

Vicent Molins.
Periodista
Què pensava Albert Sanchis dels Valèncians que marxen de València i a partir d’aqueix moment no paren de repetir ‘terreta’, no para de parlar de les ganes tan grans per tornar a la ‘terreta’? Jajajajaj, què cabró. Jo crec que Sanchis no els tenia massa simpatia. Però clar, sempre va en funció de qui ho diga. A voltes grinyola més segons l’interlocutor. Com a frase feta és prou decebedora. No aporta res que no siga una mirada poc treballada sobre el propi objecte d’enyorança. Em quede amb aquella recreació poètica de Manuel Vicent quan digué que va descobrir La Mediterrània al café Gijón. Al menys hi trobes una voluntat lírica, lluny dels llocs comuns. 

T. Gorria Ortega
Dissenyador editorial
Recorde que quan era jove, València em semblaba una ciutat grisa, poc atractiva. Això va canviar quan em vaig fer major i ara crec que és una ciutat fascinant. T’ha ocorregut a tu una cosa semblant? És simplement xovinisme o hi ha motius per a això?
He de dir-te que no. Per a mi sempre ha sigut una ciutat fascinant. Primer per uns motius i després per uns altres. Poster al principi la meua mirada era més superficial i folklorica però ja aleshores estava absolutament malalt d’amor per ella. La meua gran sort va ser trobar-me amb gent i llibres que em van obligar a vore-la amb totes les conseqüències, sense por a distanciar-me sentimentalment del que sentia per ella des de ben menut. De fet, a mesura que em feia més conscient de les seues ferides i de les seues contradiccions em creixia un amor més pur, més honest, més intens. Crec que tinc amb esta ciutat una relació amorosa extrema, però adulta. La conversa amb ella no decau mai. I realment no es xovinisme, al contrari. És amor i es justícia. Poètica, històrica, humana. És una ciutat maltractada que necessita que la gent que se l’estima ho demostre. Sobretot, si és possible, amb intel·li­gència i projectes creatius de primer ordre. 

Mayte Piera
Fotografa En el relat el narrador utilitza paraules molt dures que contrasten a vegades amb un discurs carregat de tendresa per a referir-se a València. Què és el que Albert Sanchis no li perdona a València? Què és el que no li perdones tu? Jo crec que el narrador no li perdona la seua frivolitat. Però sobretot no li perdona la distància que sura entre el discurs oficial dels notables i la ciutat real, la que va desaparèixer davant la ignorància, l’oblit i el silenci còmplice de la majoria. Jo, Rafa Lahuerta, li ho perdone tot. Estic malalt d’amor per esta ciutat. Eixe és el meu gran problema i segurament també el meu gran privilegi. Ara be, tant de bo hi haguera debats d’altura que propiciaren mirades més incisives sobre la ciutat, mirades que generaren un relat més ambiciós intel·lectualment parlant, que entre tots puguerem pensar la ciutat des d’una òptica més metafísica i menys superficial. 

Joan TOLEDO
Muntanyista i vei de Velluters
Creus que part de l’èxit i la bona acollida és el resultat del protagonisme d’uns carrers molt viscuts i enyorats justament en un moment de pandèmia que tant ens ha allunyat de poder gaudir-los amb plenitud?  Dissortadament crec que sí, que és cert el que comentes. I em sap greu pel que suposa, sobretot per tanta gent que està patint molt. De sobte ens hem trobat amb més temps per a llegir i tant el boca orella com la promoció a les xarxes ha fet que Noruega tinguera una repercussió que en condicions “normals” no haguera tingut. Per altra banda, veig que la ciutat és protagonista de la novel·la però també ho és la mirada del narrador, una mirada que potser anticipara amb la seua solitud el tsunami emocional que tantes coses ha canviat en molt poc de temps.