Xavier Oms

Molts ignoren que, en eixe lloc, quatre-cents anys arrere una altra porta donava entrada al bordell de València, l’anomenada Pobla de les Fembres Pecadrius, Publich, Partit, Bordell, Pobla dels Auls Fembres, Bordell o la Casa Santa, doncs segons explica Gaspar Escolano en les seues Dècades, “nuestros avantpassats així la cridaven per ironia i burla”. Tots estos noms i alguns més eren amb els que es coneixia el bordell, possiblement més famós, gran i acurat de tota l’Europa dels segles XV i XVI, a dir dels testimonis que ens han deixat viatgers forans, com el cronista dels viatges de Felipe el Hermoso, Antoine de Lalaing, l’ambaixador venecià Sigismundo di Cavalli, o Henry Cock, humanista, corògraf i arxer de la Guàrdia de Felip II, entre altres.

El carrer dels Horts, també ha tingut diverses denominacions, però totes elles feien referència al lloc on conduïa. Així, durant el segle XVIII va rebre el nom de Carrer del Publich i en el XIX els noms de carrer del Partit, de l’Hort del Partit i finalment dels Horts.

A principis del segle XIV, la ciutat de València continuava tancada dins del perímetre marcat per la muralla musulmana, però a causa de l’augment de la població van créixer ravals -alguns ja existents en l’època musulmana- com el de la Xarea, Roters, la Boatella o la Pobla de Bernat de Vila, situada aquesta última al nord-oest de la ciutat. Va ser aquest xicotet caseriu, de tres o quatre carrers, formats per casetes amb un sol pis i amb xicotet jardí o hort posterior -el dels xalets adossats no és cap invent recent- el triat per Jaume II, quan en 1325 va ordenar el trasllat de les dones públiques a un barri allunyat de la ciutat, potser pressionat per la noblesa, a fi de preservar la virtut i honestedat de les seues famílies i de les seues dones en especial. Un lloc fora del recinte urbà, entre el riu, la muralla i la Moreria. Un lloc que, inclús hui en dia, conserva cicatrius en forma d’una caòtica urbanització, terrenys que en el seu temps van ser horts, després fàbriques i tallers i hui solars i vivendes, carn d’especulació de què només la seua part meridional ocupada per edificis públics es lliura del desgavell actual.

El Públich estava sotmés a les autoritats municipals valencianes en qüestió d’ordre públic; un enigmàtic personatge al qui cridaven Rei Arlot, del que, com bé indica l’historiador Rafael Narbona, el document oficial més extens que d’ell es coneix “es aquell que l’abolió”, segellat i signat el 6 de març de 1338 pel rei Pere IV “El Cerimoniòs” pels excessos i atropellaments comesos per aquest curiós subjecte en la seua curta existència. Pocs personatges en tan poc de temps -a penes tretze anys- han suscitat tants estudis, hipòtesi i elucubracions. El seu ofici, segons el jurista del segle XVII, Bertomeu Guinart, era “presidir a les dones pecadrius, e portarles y concertarles ab los hómens, y exigir tribut, y penes de aquelles”.

Un Regent del Públich, que depenia directament del Justícia Criminal, va ser l’encarregat de l’ordre públic i en la porta d’entrada, es va col·locar una forca, amb la doble funció d’avisar als que entraven en el bordell del risc que suposava la comissió d’algun excés, i el de complir la sentència en l’acte si el delicte comés fora greu. Entre les seues obligacions, a banda de l’atenció de l’ordre públic i l’obertura i tancament del recinte, estava la custòdia d’armes, bastons o qualsevol objecte de valor, inclòs els diners de què accedien al Bordell, i també la custòdia i protecció de les prostitutes quan en Setmana Santa i en les grans festivitats, eren recloses en la Casa dels Repenedides.

Però no sols l’ordre públic va ser preocupació del Consell de la Ciutat, també la higiene i la sanitat ho van ser. Totes les setmanes es realitzaven exàmens mèdics amb càrrec a les arques de la Ciutat a les prostitutes del bordell; és més, els hostalers estaven obligats a comunicar si alguna dona havia contret el “mal de siment” (sífilis) , sota pena de multa en cas de no fer-ho. També els cirurgians estaven controlats, i si algun pretenia cobrar els seus serveis a les meretrius, podien ser sancionats amb la pèrdua del seu salari anual. La que haguera patit la malaltia tenia prohibit la tornada al Bordell i era reclosa en la Casa dels Repenedides, en el Convent de Sant Gregori, convent derrocat l’any 1911 i sobre el solar del qual es va alçar el Teatre Olympia.

Poc de temps va durar el Bordell fora del recinte murallat. L’augment de la població en la ciutat i en els ravals i la guerra amb el rei Pere I de Castella, va decidir a Pere IV “El Cerimoniós” a instar als Jurats de la Ciutat en 1356, a alçar una nova muralla que comprenguera tots els barris fins llavors extramurs. Així que de nou la prostitució tenia lloc dins de la ciutat de València, provocant els vells problemes d’anys arrere. Va haver-hi propostes per a evitar-los, com voltar el Bordell deixant una sola entrada, evitant que els que havien d’entrar o eixir pel camí de Campanar hagueren de travessar-ho, tal com queda reflectit en el Llibre d’Actes del Consell de 13 de juliol de 1377: “… que la dita Pobla, e los caps dels carrers d’aquella se deguessen cloure per manera que solament hi hagués una entrada e eixida per portal ab portes…/… car lo camí o passatge qui va a Campanar, es o passa davant la dita Pobla, la qual cosa es desconvinent segons affermaven molts, per lo gran passatge qui es aquí per esguart de la orta de Campanar que es de les mellors e pus poblades partides de la orta”.

A pesar d’haver encomanat als “honrats Jurats i a deu Prohomens” l’estudi i la viabilitat d’aquest projecte, no va arribar a fer-se res, perquè com es pot llegir en el citat Llibre d’Actes del Consell, del dia 28 de setembre de 1392, es tornava a demanar el tancament del Bordell: “…per esquivar e llunyar alcuns danys i inconvenients de la cosa pública, vaig proveir e volgué que aquell carreró pel qual, del carrer dels Tints de la dita Ciutat entra hom al Bordell de les auls fembres, sia tancat a cascun cap, en continent de bones e altes parets”.

Però els dies i els anys van passar i els avisos i recomanacions del Consell van caure en sac foradat. Caldrà esperar fins a l’any 1444 en el que a instàncies de la reina Maria, esposa i regent d’Alfons V El Magnánim, es duguera a terme la dita obra, dirigida per l’honorable Matheu Pujades i que per a la qual el Consell va aportar la quantitat de 400 florins.

València, a mitjans dels segles XV i XVI, era la ciutat més populosa de la península i una de les més grans d’Europa malgrat les epidèmies i els conflictes bèl·lics. Ja el viatger alemany Jeroni Münzer a la fi del “quatre-cents” en el seu “Viatge per Espanya i Portugal” descrivint la seua visita a València, escriu “En aquesta plana, a poca distància de la mar, s’alça València, ciutat molt més gran que Barcelona, molt poblada i on viuen comtes, barons, alguns ducs, més de cinc-cents cavallers rics i altres persones de condició “; i referint-se a nostres paisans, així ens els descriu: “Vesteixen els homes roba llarga i les dones amb singular, però excessiva bizarría, ja que van descotades de tal manera que se’ls poden veure els mugrons; a més es pinten la cara i fan servir olis i perfums, cosa en veritat censurable. “

Molts viatgers i gent notable, atrets per una ciutat efervescent i en plena expansió, ens van oferir la seua visió particular de la Ciutat, i per descomptat dels seus llocs d’folgança i dissipació, gràcies als quals tenim una visió, encara que parcial, del Bordell de València. Així ens ho descriu Antoine de Lalaing, senyor de Montigny, cronista de viatges i empreses de Felipe El Hermoso quan va visitar València en l’any 1502:

“Després de sopar, van ser els dos cavallers conduïts per alguns cavallers de la ciutat a veure el lloc de les dones públiques, el qual és gran com un xicotet poble, i tancat tot al voltant amb murs i una sola porta. I davant de la porta hi ha aixecada una forca per als malfactors que poguessen entrar dins. A la porta un home encarregat d’això treu els bastons dels que hagen d’entrar dins, i els diu si els volen lliurar els seus diners, si el tenen, que se’ls retornarà a la seua eixida, sense cap pèrdua. I si, per casualitat, si tenint-lo no ho lliuren, i l’hi roben durant la nit, el porter no és responsable d’això. En aquest lloc hi ha tres o quatre carrers plens de xicotetes cases en cadascuna de les quals hi ha noies molt ricament vestides de vellut i de seda, i hi haurà de dues-centes a tres-centes dones. Tenen les seues casetes adornades i proveïdes de bona roba … / … Allà hi ha tavernes i cases de menjars. Per la calor no es pot allà veure bé de dia, i fan de la nit dia: perquè estan assegudes en les seues entrades, amb una bella llum penjada sobre d’elles, per veure-les amb més facilitat. Hi ha dos metges encarregats i pagats per la ciutat per visitar totes les setmanes a les dones, per saber si hi ha algunes malaltes, amb pústules o altres malalties secretes, per retirar-les d’aquell lloc. Si hi ha allà alguna malalta de la ciutat, els regidors tenen un lloc per atendre-a costa i les forasteres són enviades a on vulguen anar. He apuntat això perquè no he sentit parlar de posar tal policia en tan vil lloc. “

Per al senyor de Montigny, el lloc seria molt vil, però parlava d’ell amb veritable entusiasme. En semblants termes i confirmant la seua descripció, es va pronunciar en la mateixa època el venecià Sigismondo di Cavalli: “Hi ha en aquesta ciutat un lloc fet per l’autoritat, gran com l’illa de Sant Jordi Major de Venècia, tancats amb murs d’una sola porta , en el qual hi ha moltes cases, on habiten totes les cortesanes de València “.

Però el Bordell, no era un edèn. Malgrat tots els elogis i mesures, tant de seguretat com sanitàries, no deixava de ser un recinte controlat per hostalers sense escrúpols, proxenetes, celestines i rufians que explotaven a més d’un centenar de dones, algunes d’elles vingudes d’altres terres atretes per la fama del recinte, i que buscaven allà un mitjà per sobreviure, quan no, obligades per altres fosques raons.

Tampoc a la vista de les sancions reflectides en el llibre del Justícia Criminal, sembla que el tancament del Bordell fos la solució definitiva per acabar amb la prostitució dins de la Ciutat; els tuguris i locals del Bordellet dels Negres, al costat del Estudi General o les Torres de Macià Martí, al barri de Velluters entre d’altres, van ser escenari de baralles, batusses i comerç carnal.

El segle XVII va marcar la fi del Bordell, la ciutat renaixentista va mudar a barroca, la intransigència, el fanatisme i la intolerància latents en altres èpoques, va mostrar la seua pitjor cara amb l’expulsió dels moriscos. La desaparició del Bordell, “seminaris del vici”, com els cita el jesuïta Juan de Mariana en la seua obra “Tractat contra els jocs públics” o “aduar i sentina de salaces” en paraules de Josef Rodríguez, del Convent del Remei de València, va ser objectiu prioritari del clergat i d’una part moralista i pacata de la societat; la tímida inicial oposició municipal i la defensa interessada de personatges de pes a la ciutat que veien perdre una font gens menyspreable d’ingressos, no va evitar el tancament definitiu de la mancebía allà per l’any 1677. Tot el variat món de la bordell es va dispersar per la ciutat, part al barri de Peixcadors i part a la Vilanova del Grau. Totes les seues cases van ser enderrocades. Per una deliberació del Consell d’agost de 1681, es va ordenar la construcció d’una caseta per a magatzem de pólvora, a la “casa pública, que al present està derruïda, per estar en lloc molt apartat i distant de les cases dels vehints de la present ciutat “.

Els terrenys van ser comprats gairebé íntegrament pel Convent del Carme, excepte l’edifici per guardar pólvora; va haver un altre, propietat del convent que, era la casa dels guardians on s’emmagatzemaven els estris i aparells per a la cura dels horts, perquè fins a mitjan segle XIX, tots aquests terrenys van ser horts productius regats per ramals de la sèquia de Rovella.

La desamortització de Mendizábal i l’auge de la industrialització, van iniciar el canvi de terrenys rústics a solars industrials, així en la prolongació del carrer dels Horts a l’altura aproximada de l’entrada a l’antic Bordell, es crea un xicotet nucli fabril. En una de les indústries es va instal·lar una de les primeres calderes de vapor de València; a la magnífica litografia d’Alfred Guesdon “València des del Pont de Sant Josep” (1858), es pot observar la fumejant xemeneia de la fàbrica i els primers edificis residencials annexos a aquestes.

A mesura que el nucli fabril va creixent i afavorit per l’enderrocament de les muralles en l’any 1865, s’obre pas un nou carrer paral·lel a la dels Horts, és el carrer Na Jordana, en el seu flanc dret a esquena del carrer Horts es construeixen els primers edificis residencials d’habitatge obrer de València.

Malgrat la seua evident degradació, aquest quasi triangle format pels carrers Guillem de Castro, Salvador Giner i Na Jordana, conserva visible els estrats de la seua història. La Medina al Turab, present al molí de l’època califal que en deplorable estat es troba en un solar del carrer Salvador Giner, o en aquest fals atzucac que és el carrer Gutenberg; el mateix topònim “carrer dels Horts … del Partit”, amb aquest arc o porta que evoca l’entrada a la Pobla de les auls fembres i aquesta caseta d’un pis, pintada de color blau que tanca el carrer Gutenberg i que alguns veïns del barri la consideren l’últim vestigi de les del Bordell. la mateixa parcel·lació que conserva la trama de les sèquies que regaven aquests horts i sobretot les despulles d’un passat fabril, fumeral inclòs que esperen urgentment una solució que respecte als seus veïns i que no passe per la destrucció i l’oblit de la seua història, de la nostra història.