imatge superior: Soterrament de Valentín González Ramírez

El Mercat d’Abastos de València als anys 70 era un microcosmos amb diversitat social. Convertit en centre educatiu, tenia un únic accés i la Colla, obrers anarquistes, descarregava tonelades de fruites i verdures. La mort de Valentín González durant la Vaga General del 1979 provocà una massiva manifestació a València.

Francesc J. Hernàndez

Un mercat gran, com el d’Abastos de València a la fi dels anys setanta del segle XX, és un microcosmos complex, on coincideixen les classes i els grups socials més heterogenis, un eixam on pul·lulen representants de tots els estrats de la piràmide social: des de rics aposentadors, adinerats intermediaris o grans comerciants, fins a petits botiguers, transportistes de mercaderies, llauradors de la “tira de comptar”, treballadors de càrrega i descàrrega, mossos que s’ofereixen a ajudar botiguers per una moneda i captaires que regiren els residus, i on sis dies a la setmana arriben, són exhibides, pesades, venudes i comprades, tones i totes de fruites i verdures. Tot ha de funcionar com un rellotge i totes les persones s’han de moure amb una coreografia precisa.

El Mercat d’Abastos del carrer Alberic, obra de Javier Goerlich, era i és, fins i tot després de la seua conversió en centre educatiu i social, un recinte amb un únic accés, amb una gran portalada que dona a un túnel, protegit per dues torres, altes tanques de pedra i ferro, i una xicoteta porta posterior, per la qual resultava pràcticament impossible extraure mercaderies. Els vehicles recorrien els dos carrers interiors i el que envoltava l’edifici en el sentit contrari de les agulles del rellotge, de manera que entraven per la via entre la torre de la dreta –la meridional– i la portalada gran, passaven per algun carrer interior, si calia feien de nou el circuit i eixien necessàriament al carrer Alberic per la via entre la torre de l’esquerra i la portalada. L’interior, un bosc de grans columnes de planta rectangular, sostre immensament alt i espai diàfan, per on podia circular el vent, estava dividit en parcel·les numerades, anomenades parades o puestos, en cadascuna de les quals hi havia una caseta (la mateixa construcció que les altres tres parades adjuntes) i una bàscula a ras del terra. Les casetes presentaven finestretes per fer els pagaments i una cambreta posterior a tall de magatzem. 

La rutina diària era la següent. A determinada hora podien començar a entrar els camions amb fruites i verdures, que esperaven generalment per la zona de Joan Llorens, que esdevenia una molesta zona d’aparcament de vehicles pesats. Cada camioner sabia què havia de descarregar i on fer-ho. Habitualment eren camions de les mateixes companyies que tenien llogades les parades i que moltes vegades arribaven de terres valencianes o dels camps de Múrcia o Almeria, convertits en mars de plàstic. No era infreqüent que els agents que compraven en les subhastes del matí a Mazarrón o El Ejido comunicaren per telèfon les mercaderies que havien adquirit i que el camió portaria per la vesprada o la nit. De la descàrrega dels camions a les parades s’encarregava en exclusiva la Colla. Cal imaginar unes poques desenes d’homes forts, capaços de deixar en una parada, en pocs minuts, tones i tones de fruites i verdures, encaixades en basquets de fusta, plàstic o cartró corrugat, o en sacs de cànem o fil de plàstic, i organitzar-les de manera escaient, freqüentment seguint les indicacions dels aposentadors, que marcaven amb guix en terra la ubicació desitjada de les mercaderies: Ací tomaques. L’eina de treball era i és un carretó vertical de ferro, en forma de lletra “H”, que pot superar els dos metres d’alçada, amb unes pinces en la part inferior que es tanquen amb un pedal i agafen una pila de caixes per baix de la primera. Un sac de fil de plàstic amb melons d’Alger pot pesar uns cinquanta quilos, un caixó de plàstic ple de tomaques pot fer uns 25 i un de fusta de taronges arriba als 30. Portar amb el carretó una pila de 7 o 8 caixons vol dir desplaçar en equilibri inestable una columna que pot ultrapassar els 250 quilos. Superar la vorada des de la calçada on circulaven els vehicles fins al nivell de les parades exigia a més un fort impuls de renyons. No debades molts membres de la colla portaven la tradicional faixa negra. 

Passades les 2 de la matinada la tasca de descarrega finalitzava. Aleshores el mercat adoptava la seua imatge més fantasmagòrica. Tones i tones de fruites i verdures, perfectament apilades, enmig d’un silenci dens i humit. Poc a poc arribava el personal de les parades (en alguns períodes després de mostrar en l’entrada el carnet corresponent): aposentadors, treballadors encarregats de pesar, administratives per a cobrar les compres… Uns minuts per a preparar albarans i el canvi, desmuntar les piles a fi que els compradors aprecien la mercaderia, exhibir el millor gènere, recalcular els preus i eliminar la son o escalfar el cos amb el primer café del matí, portat en gots de plàstic del bar Iranzo o del Villaplana, les barres dels quals ja bollien en aquesta hora matinera de compradors esperant l’accés lliure. Amb lleugeres variacions horàries segons èpoques, cap a les 3 de la matinada es permetia el pas lliure de compradors, i aleshores el mercat enfollia amb els ràpids desplaçaments, amb els diàlegs del regateig tant de mercat (Però tu has vist bé quines tomaques he portat hui?), amb el soroll de les pinces dels carretons o els treballadors que cantaven el pes de les mercaderies sobre la balança. També un seguici de llauradors, amb mercaderies que s’havien de vendre per unitats o garbes: la secular tira de comptar.

Poc després començaven a entrar el camions o les furgonetes dels compradors a carregar; a primera hora, els de les cadenes o els grans comerços; més tard, els dels xicotets botiguers. Cap a les 8 aquells que buscaven ofertes d’última hora, coneixedors de l’oportunitat que dona que la mercaderia que no ix el mateix dia, es devalua. L’activitat minvava cap a les 9 del matí, quan ja no s’esperaven vendes. Era l’hora de apilar la mercaderia no venuda, fer comptes, pagar al membre de la Colla que s’acostava a la finestreta amb el rebut de la mercaderia descarregada, rebre notícies de les subhastes del mateix matí amb la previsió del que arribaria l’endemà i recuperar forces amb un bon entrepà de sèpia amb maionesa a l’Iranzo o d’embotit de Navarrés al Villaplana. Quan el personal de les parades abandonava el mercat, arrossegant la cansera i la son, era el temps de la neteja, que realitzaven escrupolosament els serveis municipals. Després, un breu descans fins que tornava el ritual de la descàrrega dels camions per part de la Colla. En aquest períodes de neteja o descans, es barrava el pas dels vehicles amb unes tanques, de les habituals de tubs metàl·lics en forma de reixa amb cantons arrodonits, i que controlaven uns porters municipals que tenien seu a les torres d’entrada.

Hi havia grans diferències laborals entre el personal de les parades (atomitzat, amb tantes relacions contractuals com puestos), els treballadors municipals (funcionaris de mercats o empleats de la neteja, dependents dels diversos convenis de l’Ajuntament) i la Colla, una comunitat obrera marcada per una total igualtat i una oberta solidaritat, un gremi de fraternitat (on, per exemple, tots ajudaven amb les despeses dels estudis dels fills del grup) que desenvolupava potser les tasques més dures. Podríem dir que no només estaven afiliats a la CNT (un sindicat històric que, poc a poc, es refundà en la CGT), sinó que eren un cas paradigmàtic de l’ideari assembleari i solidari de l’anarcosindicalisme, potser el més nítid del moviment obrer valencià.

L’espurna de la vaga de juny del 1979 foren impagaments dels aposentadors, o tal vegada un intent de pujar les taxes per descarregar cada caixó. Tant es val. Eren temps de lluita obrera, esperonada per una alta inflació (aleshores en xifres de dos dígits, tot just el doble de la que hi ha en escriure aquestes ratlles). En aquells primers dies de l’estiu, els membres de la Colla no només es negaren a descarregar camions, un treball que feien en exclusiva però pel qual podien ser substituïts per esquirols, sinó que formaren una escassa barrera humana que muntava guàrdia perquè no pogueren accedir els vehicles, lògicament per la part esquerra de l’entrada. No calia ser-ne molts, ni emprar la violència. Comptaven amb la solidaritat dels conductors de camions, amb els quals havien compartit la descàrrega tantes i tantes nits, i amb la dels treballadors del Mercat, amb els quals coincidien en el treball de moure caixons i sacs de mercaderies o prendre alguna cosa o convidar-se mútuament en les cafeteries dels voltants.

Les autoritats de l’època, encara hereves directes de la dictadura, enviaren les forces antidisturbis per dissoldre aquell escamot sindicalista que barrava el pas dels vehicles i paralitzava el Mercat. En l’època el més freqüent era que la policia armada, que havia canviat recentment el seu nom pel de “policia nacional” i s’afanyava a substituir el color dels uniformes que els identificava popularment (de grissos a maderos), es desplaçara en jeeps i columnes de motocicletes, moltes d’elles amb un agent conductor i un escopeter de pilotes de goma. Després, com en les tragèdies clàssiques, tot esdevingué de manera molt ràpida i irremeiable. Els policies s’enfrontaren a la barrera humana. Potser el pare de Valentín González fou agredit i el jove el defensà. El que em contaren fou que brandà una de les tanques de tubs metàl·lics, potser per interposar-la o llançar-li-la als policies que avançaven. Un moviment instintiu en un jove de força acreditada. Aleshores un escopeter, que estava just davant, a pocs pams, alçà la seua arma adaptada per llançar pilotes de goma, amb el característic tub en el canó en forma de pot, que apuntava a terra, i disparà. Un tir d’una pilota a un metre del cos inevitablement destrossà la caixa toràcica i va rebentar el cor. Un homicidi immediat, un tro sec que aturà una vida jove. Valentín González Ramírez va morir el dilluns 25 de juny del 1979. El diumenge d’aquella setmana hauria fet 21 anys, que aleshores era la majoria d’edat. Sí, la policia matà a boca de canó un menor, i ningú en fou responsable. No es jutjà res de res. El probable és que cap fiscal obrira una instrucció o que, de fer-ho, algun jutge recuperà la seua letàrgia després d’arxivar el molest procediment. Amb el mateix guix que s’assenyalava el lloc on dipositar les mercaderies algú va escriure: “Aquí cayó un compañero” i marcà la silueta del jove mort. Una filera de carretons es disposà al voltant del lloc, com si es tractara dels ciris fúnebres que custodien el taüt. Però el cadàver ja no hi era. Havia sigut traslladat al dipòsit forense de l’Hospital Clínic. Una hàbil maniobra per sostraure un cos a aquells que volen retre-li homenatge, perquè no hi havia res que analitzar per part dels forenses, només constatar que el tir d’una pilota de goma a un metre del cor havia sigut definitivament letal.

Immediatament tot es paralitzà: la policia havia matat un jove, un menor, davant del seu pare i dels seus companys, un obrer en la seua expressió més clara: aquell que només té la força dels seus braços, un proletari. Tornà el record d’altres víctimes: Teófilo del Valle, mort per la policia en una vaga del calcer a Petrer (el febrer del 1976), José Vicente Casabany, que morí d’infart en una càrrega policial a Xirivella (gener del 1977), els cinc treballadors assassinats en la matança de Vitoria (maig del 1976) o la jove Gladys del Estal, que morí pels trets de la Guàrdia Civil 23 dies abans que Valentín, mentre participava en una manifestació antinuclear, i que no pogué ser evacuada a un hospital per l’oposició dels agents. Todo por la Patria. Massa Campanades a morts, com cantà Llach, tingué allò que eufemísticament s’anomena Transició.

La policia havia matat Valentín. La consigna de Vaga General es transmeté més ràpidament que la pólvora. El 27, data del soterrament del jove, l’atur era total. Abans i en previsió de disturbis a la porta del Mercat, l’autoritat ordenà a la Guàrdia Civil muntar un niu de metralladora en la primera planta de l’edifici d’Alberic 27, aleshores només una estructura de pilars i plànols de ciment armat. Aquesta era la manera com s’entenia aleshores el manteniment de l’ordre públic. Seixanta anys abans es muntaven peces d’artilleria a la plaça de Sant Agustí per reprimir les manifestacions obreres, retirant les llambordes per estacar els canons i evitar el retrocés. Les metralladores són més lleugeres i les pilotes de goma, encara més.

El seguici fúnebre de Valentín González partí del dipòsit forense del carrer Menéndez y Pelayo, des d’una discreta porta posterior de l’Hospital Clínic. No cal dir que tota la via estava plena de gom a gom de treballadors i treballadores. Com que coneixia, si més no de vista, els membres de la Colla, m’acostí al cotxe fúnebre. Ells formaven un anell dins del qual es trobava el vehicle amb el taüt i la família del jove mort, totalment desfeta. Ja ho va escriure Vicent Andrés Estellés en Coral romput: “Si algun dia us diguessen que han matat la Mort, / no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet. / Serà un pare. Serà un pare o una mare”. El seguici continuà pel Menéndez y Pelayo fins a Vivers i, en lloc de creuar el Pont del Real, remuntà l’Albereda fins al Pont de l’Exposició. Es volia evitar que la manifestació passara per davant de Capitania General, encapçalada aleshores per Jaime Milans del Bosch que pocs mesos després dirigiria un colp d’Estat. Amb tot, la gentada passà per davant del Govern Militar i es corejà el crit d’“ETA, mátalos!”. Ara potser trobaríem inadequada aquesta consigna, però la ràbia fa dir el que fa dir.

L’horitzó més clar de l’Albereda i el Pont de l’Exposició ja permeteren veure la immensa dimensió d’aquella manifestació, al meu parer, la més gran que ha conegut València des de la històrica per l’Estatut d’Autonomia. Un riu de gent obrera, dolguda i rabiosa. Cap policia a la vista. Cap militar muntant guàrdia a les casernes de l’Albereda (o s’amagarien darrere de les bardisses amb el cetme terciat, com en el 23-F). El Govern Militar tancat amb pany i clau. Després, el seguici continuà pel carrer Colom i l’ocupà en la seua totalitat. des del principi fins al final. Més silenci que consignes, un silenci dens i pastós, com si el fantasma de la mort s’haguera apropiat dels carrers. La marxa continuà lentament. Carrer Xàtiva, plaça Sant Agustí, carrer Jesús i camí del Cementeri. Tal vegada des del trasllat de les restes de Blasco Ibáñez, mai una manifestació havia emplenat tot aquest camí, l’avinguda de Fontana Rosa o, més recentment, de Gaspar Aguilar, una via de quilòmetre i mig entre el mercat de Jesús i el Cementeri General. Aquesta ho va fer. En vaig ser testimoni. n