Francesc Hernàndez 

Sonà com un colp sec en un timbal de fusta, amb un ressó de cruixits, sens dubte pels ossos trencats. Immediatament s’escoltaren crits, primer a l’escenari i després al pati de butaques. La diva girà el seu esbelt coll, ornat per tres voltes de perles i un gran zafir, cap al decorat posterior i obrí uns ulls com a bresquilles. El pànic corria com una reguera de pòlvora per les fileres de butaques. Foc! –cridà un inconscient i ho repetiren altres. 

Els músics quedaren tan immòbils com la batuta del director. Ella, la més gran de les grans, va entendre que el distingit auditori del Teatre Nacional de Bucarest estava a punt d’esdevenir una horda, disposada a xafar cossos embolicats en tuls i fines sedes per tal d’arribar els primers al vestíbul, travessar la portalada custodiada per les columnes de marbre italià i fugir de l’incendi en berlines i cabriolés que esperaven sota la neu. Amb una intuició cristal·lina, la prima donna decidí continuar amb l’ària Ah! non credea mirarti, mentre amb moviments dels braços exigia tranquil·litat. Com si despertaren d’un somni, els arcs dels violins reprengueren la seua dança. Poc a poc, sonaren clarinets i oboes. 

El públic, que ja havia obstruït les portes centrals i laterals, se n’adonà que no hi havia fum ni flama. La diva continuà cantant la partitura de Bellini, mentre el director intentava harmonitzar els músics com el capità d’una nau a la deriva. Finalment, quan el personatge de l’òrfana molinera feia un breu silenci en la seua ària, avançà fins al límit de l’escenari, custodiat per la bateria de llums, i explicà en italià que s’havia produït un lamentable accident i que interrompien momentàniament la representació. El director d’escena, al llindar del col·lapse, ordenà tancar el teló. Poc a poc, el vellut verd i daurat, darrere del qual desaparegué la soprano i les seues joies, amagà la tragèdia. Enmig d’un toll de sang que anava escampant-se com un mal averany, hi havia un home, que havia caigut del cel com una pedra. Una dona vestida de camperola es queixava amargament d’un colp al cap i un xiquet, amb les pells d’un pastoret, es tirava mà a una cama que, segons ell, l’havia trencat aquell desgraciat en colpejar-li amb un peu. Per tres dits no havia mort xafat ell mateix. L’endemà, un exèrcit infantil dels venedors dels diaris vespertins cantaven sobre els ponts del Dâmbovita que Adelina Patti havia evitat una tragèdia. Per unes poques monedes, els ciutadans de Bucarest s’informaven que continuava sense ser identificat aquell desgraciat, amb vestit desgastat de botiguer, que havia subornat els tramoiestes per escoltar la diva des de la talaia d’on penjaven els llenços dels decorats, a dèsset metres sobre les fustes de l’escenari. 

La separació del seu marit, el marqués de Caux, la preparació de l’enllaç amb el tenor Ernesto Nicolini o l’administració de la quantiosa fortuna no pogueren traure-li del cap el record d’aquell colp sec i dels cruixits que la seua oïda, educada en els matissos més imperceptibles de l’escala musical, havia escoltat amb nitidesa esgarrifant. Estava adherit als seus tímpans com una petxelina en la baixamar. Aleshores, eliminà del seu repertori La sonnambula, incapaç de tornar a l’ària sense recordar aquell soroll sobtat, i fins i tot Lucia di Lammermoor, alguns fragments de la qual sonaren també aquella tràgica nit en el Nacional de Bucarest. A partir d’ara cantaria La Traviata, una obra que portava més de vint-i-cinc anys interpretant. Hi hauria temps de tornar a Bellini i Donizetti quan desapareguera el record d’aquell colp de timbal. 

Seguint les seues ordres, es reorganitzaren els espectacles contractats. D’aquesta manera, es presentà com la cortesana Violetta Valery, amb joies diferents en cada acte, davant dels públics de Milà, de París i de Madrid, que pugnaren per oferir-li aplaudiments més llargs i intensos. I amb la voluntat de cantar només Verdi i evitar les taules en els assaigs, el diumenge 12 de març de 1886 la deixà el tren exprés de Madrid en el fosc cobert de fusta que anomenaven estació a València. Alguna autoritat local i un seguici de melòmans i amadors de l’òpera esperaven pacientment en l’andana que arribara el comboi de la Patti. Quan el ferrocarril entrà, com una balena de ferro de llarga cua, començaren els aplaudiments. Després, quan s’obrí la porta del vagó de primera i començà a baixar el servei de la soprano, cavallers amb barret de copa pugnaren per acostar exuberants rams de flor a la diva, mentre la locomotora rebufava amb el darrer alé de vapor i el fum del carbó plenava el cobert. Admiradors i servei portaren la soprano en levitació fins a la calesa coberta, la qual cosa va impedir que la inoportuna pluja primaveral incomodara la soprano. Pujaren al carruatge la diva, Nicolini, el seu secretari i el representant Schurmann. 

En mig dels visques, el conductor fuetà el rossí, que isqué del tancat de l’estació i rodà els jardins de Sant Francesc fins aturar-se, cent metres més enllà, en la porta de la Fonda Espanya. Els melòmans de l’estació es llançaren a la carrera per arribar a la porta de l’hostal i continuar la seua litúrgia d’admiració. Encara que era l’establiment més prestigiós de la ciutat, a la diva li semblà de poca categoria; però es trobava molt cansada de nou hores en el tren per plantejar reclamacions. No pogué fer com l’emperadriu Sissí, quan sis anys després de la visita de la Patti, decidí no allotjar-se en la Fonda París i tornar al vapor privat de la corona, amb el qual solcava la Mediterrània occidental, fugint del fred i la rigidesa de Viena i de les demandes amoroses del vell Francesc Josep. Després d’un sopar on no faltaren els ous i les llengües de canari, la diva es retirà a dormir, contenta perquè la pluja primaveral i desganada havia desbaratat la serenata amb la qual el Principal volia agrair la seua visita. L’endemà continuà el mal temps. Pel cel ennuvolat i perquè ningú gosava despertar-la, la Patti dormí fins a ben tard. Prengué la prima colazione, mentre cantussejava Verdi. La criada negra li va raspallar el cabell durant una hora, al temps que el secretari li llegia la correspondència dels admiradors. Després, altres dues domèstiques li ajudaren a posar-se el luxós vestit de seda iridescent. Trià algunes joies, es perfumà i es disposà a rebre les visites, que el seu secretari ordenava amb mà militar. Per allà desfilaren cavallers de la Maestrança de València, membres de la Diputació, responsables del Conservatori i, fins i tot, algun canonge de la catedral. 

Però la visita que no oblidà la diva per molt de temps fou la de Amparo Ramón, de Catarroja. Des de la vesprada del diumenge, Amparo, ja viuda, s’havia mantingut ferma en la porta de la Fonda, protegint-se de la pluja ocasional gràcies al voladís de l’edifici i una toca untada de grassa de cavall, que escopia l’aigua. L’acompanyava una cossina seua d’Albal. Les dues havien sopat unes llonganisses seques i unes llesques de pa i havien aliviat les seues necessitats en la nit, entre els pins del jardinet de Sant Francesc. Encara que haguera plogut a bots i barrals, la dona s’hi hauria mantingut ferma, perquè havia de salvar el seu fill. Teodoro Martí y Ramón, àlies Tomata, que estava empresonat a Madrid en espera de la pena de mort. 

L’havien condemnat a garrot, acusat d’haver matat un tractant de cavalls de Toledo que portava rècules de rossins vells a l’escorxador de la capital. Uns xiquets l’havien trobat mort en un camp, just després que cobrara una bona quantitat de diners pels animals. Poc després, la Guàrdia Civil havia detingut Tomata, perquè en una taberna pròxima havia convidat els presents, lluint un bitllet de cinquanta pessetes amb l’efígie del Comte de Campomanes amb perruca, massa gran per a un jornaler com ell. 

No serviren de res les justificacions. Havien de carregar-li el mort a algú i aquell valencià de pèl roig tenia tots els números de la rifa. Per això, la mare necessitava diners per anar a Madrid i suplicar l’indult del seu fill i, amb la presència de la diva, se li havia obert el cel. Finalment, després de maestrants, melòmans i canonges, la diva rebé Amparo, que només feia que plorar. Fou la cossina la que explicà breument el cas davant la mirada compasiva de la soprano i la determinació del secretari, que immediatament l’allargà un bitllet de cent francs a la viuda i es preocupà que tota la premsa informara de la caritat de la cantant. La dona de Catarroja va fer per bessar-li la mà a la Patti, però els criats li barraren el pas. Agraïda i amb els ulls plens de llàgrimes, li va fer una indicació a la cossina, que li deixà a la cantant una cassola gran de fang, coberta amb un drap banyat per la pluja que estava lligat amb una corda de cànem, damunt d’una taula del rebedor de l’habitació. Mentre marxaven, un periodista compasiu aconsellà les dones que anaren a la Plaça dels Patos, on estava el Banc d’Espanya, per canviar els francs per pessetes. Dos dies després, Amparo i la seua cossina anaren a la capital i demanaren clemència per al condemnat als funcionaris de Gràcia i Justícia, deixant un duro de plata per ací i un altre per allà. Un mes després, el Dijous Sant, Maria Cristina, la regent de totes les Espanyes, després de participar en l’acte d’Adoració de la Creu, signà tres indults, entre ells el del Tomata. 

Seguí el torn de les visites a la Patti. Després de la viuda de Catarroja i la seua cossina, el secretari presentà els germans Sánchez Laviña, Carmelo i Ramón, propietaris de la prestigiosa botiga musical Casa Laviña, oberta ben a prop de la Fonda, en la Baixada de Sant Francesc, i també dedicada a la edició de partitures. Mentre Carmelo rebuscava en la seua cartera de cuiro per oferir-li a la diva una selecció d’operes editades per la casa, la curiositat guià el braç de la soprano, que afluixà dissimuladament la cordeta de la cassola. Després començà a ensenyar-li la qualitat de la impressió a la cantant, l’acurat recosit de l’enquadernació i els ornaments a tres tintes de les portades: Donizetti, Bellini, Verdi, Wagner… En sentir parlar del compositor teutó, la diva, que odiava que la sobrecàrrega de metalls de Herr Richard li restara lluïment a la seua veu, girà el cap i alçà dissimuladament el drap de la cassola. 

El crit que llançà a continuació s’escoltà en la recepció de la Fonda. Hi hagué periodista que sopà aquell dia un magnífic all-i-pebre d’anguiles de l’Albufera. Impressionada per la visió d’aquelles bestioles relliscoses que eixien d’una cassola diabòlica, la Patti es tancà en la seua cambra. Després de l’ensurt, cancel·là els compromissos socials. De tota manera, no tenia previst participar en l’assaig general de la vesprada seguint la seua decisió de limitar la presència sobre les taules de l’escenari i envià Nicolini. L’endemà suprimí la recepció. Es dedicà a escriure cartes i impartir instruccions per a l’administració del seu capital, que s’havia incrementat en 15.000 pessetes per l’actuació valenciana. Un poc menys, si recordem la donació a la mare que havia pagat la seua generositat amb aquells monstres llefiscosos. Un comptable al servei de l’Estat calculà que cadascuna de les 5.054 notes que havia de cantar en La Traviata li reportava 2 pessetes i 97 cèntims, i que la quantitat total equivalia al jornal de 5.054 obrers treballant les deu hores de rigor, càlculs que o bé palesaven un cert ressentiment o bé engrandien més l’aura de la diva. Després de dinar començà el cerimonial de preparar-se per a la funció. Escollí les joies que il·luminarien la seua bellesa en aquella representació, unes pedres precioses que els experts valoraven en un milió de reals, a més de dos solitaris de roca antiga que penjaven de les seues orelles i que no costarien menys de 60.000 o 70.000 pessetes. Les domèstiques repassaren els vestits que lluiria la prima donna i s’organitzà la comitiva fins al teatre. Els mossos de la Fonda i el servei de la Patti, incloent-hi sis músics que l’acompanyaven, com un petit exercit dirigit manu militari pel secretari, van recorre en fila índia els 200 metres entre l’hostal i la porta d’artistes del teatre. 

La diva, Nicolini i el seu representant ho feren en una calesa coberta, ornada de flors i murta. Ella portava un vestit fosc i un barret d’ala amplíssima, d’on penjava un tul negre que inútilment pretenia camuflar la seua presència. En arribar al Principal, fou rebuda per l’empresari del recinte, que havia fet una caixa de més de 100.000 reals, i pel tenor Rubís que, potser per la impaciència de cantar amb la més gran, ja s’havia enfundat el vestit d’Alfredo Germont. Poc a poc el públic plenà la sala, les llotges i els pisos superiors. Feia anys que no s’havia vist una cosa així a València. Amb un retard major de l’habitual, que el públic disculpà, el director Goula començà amb el preludi. Poc a poc s’obrí el teló roig i aparegué la casa parisina de la cortesana Violetta, lluint al pit una roca més impressionat que La Diablera del Corpus. Durant el primer acte, el públic disfrutà i, fins i tot, els presents s’uniren silenciosament al cor, cantant en el seu interior el Libiamo ne’ lieti calici. La diva, amb un impecable vestit turquesa, es lluí amb l’ària final del primer acte i el públic aplaudí satisfet. Fins i tot el tenor Rubís s’uní a l’ovació. Era cert que els més entesos havien detectat algun desajust, però peccata minuta: Libiamo, libiamo ne’lieti calici, che la belleza infiora… En el segon acte, però, alguna cosa es trencà. L’admiració del públic és com un vidre fi de Bohèmia. 

La Patti desplegà el seu talent, el tenor estigué molt correcte, però l’entusiasme desaparegué de la sala com les volutes d’un puro. I el tercer acte, amb el personatge de Violetta corcada per la tuberculosi, deixà gelat al públic. Caigué el teló i l’auditori quedà mut durant uns segons eterns. Alguns incondicionals començaren a aplaudir per esmorteir un silenci delator. Però això encoratjà altres que formaren un cor improvisat de xiuladors. Piulaven uns, tronaven altres, mentre darrere del vellut roig ningú no sabia què fer. Unes ballarines, abillades de llauradores Valèncianes, esperaven desconcertades amb rams de flor per honorar la diva. Els tramoiestes, encaramats sobre l’escenari, tenien cabassos de paper de talco preparat per llançar una pluja d’admiració sobre la més gran, però ningú feia el senyal de començar amb aquella precipitació. Els encarregats de l’enllumenament de la sala estaven amb les mans a les espites de gas de les dues màquines Drumont que, a banda i banda de l’escenari, havien d’il·luminar la Patti amb l’aura de l’èxit. 

Ballarines, tramoiestes, il·luminadors, cantants i figurants assistien com ninots a aquella algaravia on ja triomfaven els xiulits. Algú va demanar Il Baccio d’Arditi i se n’afegiren molts a la demanda. Fins i tot l’empresari li pregà a la prima donna que cantara el vals per restaurar la seua fama davant d’aquell públic cridaner, que sense dubte quedaria entusiasmat pels refilets de la peça. Però la diva, palplantada al mig de l’escenari, exactament darrere d’on es trobaven les dues parts del teló, donà mitja volta i enfilà ràpidament el camí de la porta d’artistes, on l’esperava la calesa, impassible fins i tot als precs d’Ernesto Nicolini. L’endemà els venedors de diaris repetien la paraula fracàs i només una ínfima representació de les autoritats ciutadanes acompanyà la diva quan pujà al tren correu de les dues i mitja. n