Joan V. Candel. 
Gestor Turístic en la reserva.

Quan viatgem cercant de trobar paisatges bonics, monuments espectaculars, espais entranyables…, sovint no sabem que la bellesa hem de portar-la amb nosaltres, és quelcom nostre, és personal, instranferible, no depén d’on anem, ni d’on estem, només depén de la sensibilitat pròpia d’un mateix. Potser hem viscut sensacions del món àrab al Marroc, a Egipte o Tunísia, però de vegades, quan viatgem cercant de trobar-les, sense aconseguir assaborir-les, ens adonem que la clau per a emocionar-nos la tenim a la vora de casa, al mateix cor de la ciutat on hem nascut, la del fang, Medina At-Turab.

Sempre hem escoltat que la història l’escriuen els vencedors, la mateixa versió dels conquistadors cristians que expulsaren l’islam d’Europa. Potser que avui, siga la primera vegada que oirem que els infidels són els cristians, que són ells qui entraren a sang i foc i assaltaren camins. Per tot això avui veurem la història des de l’òptica dels perdedors. Però és història, simplement història. Conèixer-la val per a intentar no repetir-la, per a evitar caure en els mateixos errors. I al mateix temps farem turisme, que val per a compartir experiències mitjançant una activitat lúdica que facilita l’augment de la solidaritat entre pobles.

Amigues i amics, no hi ha res més bonic que passejar per Balansiya, acompanyats pel millor de la poesia aràbigo-valenciana, respirant l’aire de la nostra ciutat; la ciutat del fang, del Guadalaviar, la del foc i la llum, en definitiva, la ciutat del versos de la Mitja lluna. Al segle VII es produí un important moviment de pobles semites, portadors d’una nova civilització. Sembla un miracle l’ímpetu inicial amb el qual, des d’Aràbia, es difongué l’Islam, la nova religió predicada per Mahoma, s’estengué, a l’est, per  l’Índia; a l’oest, fins la costa occidental d’Àfrica, al nord L’Àsia Menor, Sicília i la Itàlia meridional i la Península Ibèrica.

LA CONQUESTA?
El rei visigot Vitiza volia fer hereditària la monarquia donant el tron al seu fill Àkhila. Però a la seua mort l’any 709, una gran part de la noblesa goda, mantenint el principi germànic de la monarquia electa, va proclamar rei el duc Roderic. Aleshores en ser menys els seguidors del fill de Vitiza demanaren ajuda als musulmans de l’Àfrica nord-occidental.

A l’any 711 el bereber Tàriq, passà l’estret de Gibraltar amb 12.000 homes. Que junt els de Àkila derrotaren Roderic en la famosa batalla de Guadalete.

Els musulmans en veure el grau de desintegració dels visigots, aprofitaren per annexar-se la Península Ibèrica, la qual anomenaren al-Andalus. València com la majoria dels territoris hispànics es lliurà pacíficament a l’Islam.

Els dominadors del territori, convidaven als seus habitants a abraçar la religió de Mahoma. Però els qui no volien, podrien continuar amb la seua religió sense ser perseguits, sempre i quan pagaren un impost personal.

Reseguirem la sèquia de Rovella fins les mateixes muralles. En arribar-hi, Al- Sumaysir ens descriurà pensaments dels que han viscut prop del Guadalaviar, a la porta de Bab-Alhanax De Medina At-Turab.

La ciutat de València és considerada com un paradís
però té defectes que només l’experiència hi descobreix.
Als defora, tot són flors, però als dedins, és només un toll de brutor. Els mosquits begueren la meua sang com si fos vi ranci, i em cantaven tota classe de tonades.

Qui hauria dit que les meues venes les empraven com a cordes i el meu cos com a viola, i que ells mateixos eren els joglars? Ens observa l’ampla i alta muralla del segle XI, realitzada de tàpia i farcida de pedres, les seues torres massisses, sòlides i resistents als impactes del setge, només superades per una sènia gegant que abasteix d’aigua fresca. Travessarem BAB- ALHANAX per a entrar a la medina, allí ens acompanyarà IBN AZ-ZAQQAQ i la seua poesia

Oblida’t de l’oblit i tempta el temps, que cal cavalcar per verdejants vergers amb el cavall lluent d’un vi ensucrat. Arrea aquest poltre amb flauta i llaüt
i abriva’l amb excés de música i dansa. Millor que recordar feliços indrets és parar els sentits a les cordes, car el dits sabran fer-les sonar.

Carrers estrets i tortuosos, atzucats, revoltes de colze, conformen aquest laberint de  fang, on quasibé 1000 anys després, són ocupats per una acadèmia de llengua, un hotel, unes vivendes, que tenen l’honor d’ allotjar la muralla de “Al Beleu Balansiya”, i no a l’inrevés, com lògicament podríem pensar. d’ IBN KHAFAJA.

Dolç és el riu, com dolça la saliva olorosa
dels llavis de l’amant.
El zèfir arrosega mandròs la cua humida.
Ràfegues de perfum travessen el jardí
tot cobert de rosada.
Jo me l’enamore, aquest verger
on la camamil·la és el somrís,
la murta el rínxols i la viola una piga.

La ruta ens porta entre solars abandonats i futurs allotjaments turístics a la torre de l’Àngel, així la denominaren els cristians. Escolteu… si parem l’orella podreu gaudir de les paraules d’amor que ofereix Ibn Az-Zaqqaq A la seua estimada.

No tenir-te a prop és l’única raó d’odiar la vida.
Com por ser delicte aquest desig de viure?
Ella i jo, la copa i el vi blanc, i tota la fosco

semblàven aquell jorn, pluja i terra, perla i or.

Se sent l’algaravia del soc. Avui, el tribunal està reunit en la xicoteta plaça front a la porta de la mesquita major. Darrere la madrassa escoltem la crida a l’oració; hem d’aturar-nos només un moment, mireu a llevant on està la ciutat sagrada de l’Islam, i doneu-li gràcies a Déu per haver nascut, per viure, per resar en la ciutat de l’aigua i l’ombra. Del gran poeta AL-SUMAYSIR…

Valencians, quin goig el vostre !

Aigua i ombra teniu, amb rius i arbres.
L’evitern paradís és a ca vostra.

Si em deixaren triar, meu me’l faria.
Viviu-lo. No penseu en l’infern.

Del paradís al foc, no s’hi va mai.

Prop de la BAB-AL-XARIA, la porta del llevant per on poden accedir els habitants de les alqueries exteriors, en un carrer cèntric, trobem el HAMMAM. Ens netegem i purifiquem el cos abans d’entrar a la mesquita. Allí, al costat d’aquell alt fumeral, protegit del vent i del fred per grossos murs, trobem desenes de tovalloles esteses al sol, al mateix temps que recordem els versos d’IIbn Az-Zaqqaq.

Sóc ramader d’estels i tinc d’ells cura,
mentre els astres immòbils pasturen lentament.

Ah, els estels, símbols d’amor encès, focs a la
nit, tenebra persistent del meu desig.

L’oratge canvia, la llum s’esmicola, els sentiments reïxen,… l’amenaça plana sobre Balansiya, els infidels estan a les portes i setgen la ciutat. La muralla, grossa i potent, entre torres de gran alçada, que avui ornamenta un restaurant d’esquisida cuina, serà la tomba dels invasors. D’Ibn Al-Abbar

Veniu cap a València amb els vostres genets! Allà, les nostres gents han caigut en desgràcia. Les mesquites, ara esglésies, la crida a l’oració s’ha fet vol de campanes. Quanta pèrdua! Un infidel ha vingut a esborrar tanta bellesa; designat pel destí per a dur-li perdició, desfer-la vol a trossos, i ni dorm ni descansa. Veniu cap a València amb els vostres genets!

JAUME I. LLIBRE DELS FETS
«E quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta». Al-Waqqaixí

El teu riu net, les teues sèquies clares,

dels quals tant, i tan bon profit en treies, s’han tornat bruts de fang, d’un tèrbol roig. Les hortes fèrtils, els bancals en flor, alegria de la gent, ara són erms.El teu terme, del qual senyora et sabies,cremat pel foc està i sols hi ha fums. A la teua malaltia no troba remei cap metge. València meua, València, jo no vull veure’t morir.

Allà al fons, guaitant cap el nord està la gran torre que frenarà l’espenta dels infidels. De sobte, davat de nosaltres, trobem desenes de cavallers, monjos guerrers, un gran exèrcit davant de la senyera del rei aragonés que flameja dalt de la torre Ali-Buffat, com a testimoni de rendició. Mentre sentim els trists versos d’Ibn Amira, contemplarem l’escut que col·locaren els vencedors al mur on conclou Balansiya. Tot està perdut.

Tot un mar de tristors ens brama a les entranyes! Tots els cors desesperats cremen amb flames eternes! València, ara en mans d’un infidel que n’ha fet llar talment un camp de misèries venut per molts traïdors. Què en faran dels monuments, aquesta gent enemiga? La ciutat era tan bella amb els seus jardins i rius que les nits totes tenien un dolç perfum de narcís.

És la pèrdua definitiva de Balansiya. Mentre travessem el riu pel pont de fusta, dins la medina, l’Alcasser en foc, enlluerna el camí de l’exili, els versos omplen de melangia i tristor recordant el paradís perdut amb els ulls plens de llàgrimes. D’IBN AL-ABBAR

Per sempre més adéu a la terra estimada. La nostra joventut i els grans amics, perduts. Tot allò bell ara és desfet, dispers o lluny. Sense joia ni llar, vençut i no en pau em sent. On les cases de València? On les veus dels seus coloms? Tot s’ha perdut. S’ha perdut el Pont i la Russafa. S’ha perdut Mislata i Massanassa. Tot s’ha perdut.

A l’exili, lluny per sempre més de la pàtria estimada, acompanyats per la solitud i la lluna, la malenconia omple cada instant. El desert de Tunísia no és el camp de València. Costa molt renunciar a la vida i recuperar les ganes de viure. D’AR- RUSSAFÍ.

Amics, atureu-vos amb mi; parlar d’ella em du la frescor de l’aigua a les entranyes ardents. Atureu-vos de gust i assacieu-vos la set,la plutja vindrà a regar la Russafa i el Pont. És la meua terra i allà, essent un ocellet, vaig emplomar les ales i vaig tenir el meu niu.

És molt difícil sentir-se viu de nou, mentre es recorda la ciutat que em va veure nàixer. Els jardins de la Russafa, entre horts i sèquies d’aigua corrent.

Ser la pàtria d’un infant, obliga a estimar-la sempre? Bella com la cosa millor d’una vida que fou dolça, alegre com l’instant tendre de la joventut passada. Diuen: el paradís ens descrius. Jo els conteste: I com voleu que siga l’altre paradís d’allà! València és la maragda per on corre un riu de perles. És la bellísima dama que Déu féu jove i eterna. València té els matins lluents, pel sol que juga amb la mar i corre per l’Albufera.

Amigues i amics no perdeu l’oportunitat de fer aquest passeig per Balansiya la ciutat de fang acompanyats pels millors poetes aràbigo-valencians de la història, al temps que coneixerem els vestigis que ens han llegat, murs, torres, sèquies i fonts, tradicions i paraules, pastetes i emocions, d’aquella tenebrosa i feliç alhora que fantàstica ciutat del Xarq al-Àndalus. ◊