Hostals i hostalers

Xavier Oms

Apartir de mitjans del segle XIV i fins ben entrat el segle XVI, la ciutat de València, malgrat les epidèmies i els conflictes bèl·lics es va convertir en una ciutat populosa, pol d’atracció per a mercaders i comerciants tant per via terrestre com marítima, convertint l’incipient port de la platja del Grau en un dels principals ports de la Mediterrània, proliferant l’obertura d’establiments d’allotjament, a Castella coneguts com “Posadas” o” Fondas”, i ací amb el nom d’Hostals.

Com és ben sabut, en ells no només els viatgers disposaven d’un lloc amb opció a llit i taula, també les seues cavalleries i carruatges tenien lloc d’acomodament i sosteniment. Generalment la planta baixa estava destinada per a elles i la planta superior o superiors què tinguera, per al menjador i les habitacions.

Però a València, caldria distingir fins a tres tipus d’hostals diferents. Els establerts en la pròpia ciutat que s’agrupaven preferentment a la zona del Mercat i als seus voltants, els situats a la Vilanova del Grau, que com detalla Jacqueline Guiral-Hadziiossif, a València puerto mediterráneo en el siglo XV: “eren llocs de trobada on s’establien les relacions entre les gents de la mar, comerciants, on els agents posaven en contacte les parts contractants. A més de facilitar allotjament, es comportaven com a veritables oficines de contractació, en la qual moltes vegades el propi hostaler feia d’agent, testimoni o fiador d’una de les parts.

Un tercer tipus eren els hostals del Partit; la seua funció era molt diferent a la dels altres dos esmentats. En ells, els hostalers s’encarregaven de facilitar allotjament a les dones públiques, proporcionant menjar, vestits i qualsevol altra cosa que necessitaren. Vivien generalment amb la seua família en el mateix hostal, on es servia menjar i beguda a la clientela, disposant d’habitacions i reservats quan se’ls sol·licitava. Les dones acudien a l’hostal, que servia de lloc de trobada, facilitant els contactes (Vicente Graullera -Els hostalers del Bordell de València-).

La proliferació d’aquests establiments i la diferent relació dels hostalers amb la seua clientela va portar al Consell a establir unes normes de general compliment juntament amb altres específiques, sobretot per al cas dels hostals del Públic, com ara “tenir les portes dels terrats dels hostals tancats durant la nit i evitar que en els horts pròxims haguera escales o artificis per escalar els murs, per tal d’impedir que qualsevol contraventor de les ordenances del bordell pogués escapar a la vigilància dels oficials “(Pablo Pérez García – la Comparsa de los malhechores-), ordre que molt sovint, segons comenta Vicente Graullera en l’obra citada, s’incomplia fins al punt d’establir els hostalers un fons comú per al pagament de les multes corresponents: “En 30 d’abril de 1546, rebé lo Magnfjich Justícia, dels hostalers del Bordell, perque tenien de nit les portes falses dels orts ubertes, e com no volgués sperar juí se composaren, per dita rahó, en cent dos sous i un diner de averies…” A.R.V., Mestre Racional 6233, fol. 54.

També van reglamentar els jurats els preus que les prostitutes havien de satisfer pels serveis que rebien de l’hostaler. Així per un acord dels Jurats de data 19 de setembre de 1444, coneixem que la quota que havia de pagar cada meretriu era de 10 diners pel dinar, 8 pel sopar, donant-li les viandes acostumades. El lloguer setmanal de l’habitació, per un llit amb llençols de lli, un matalaf i una manta, variava de 3 a 4 sous i 6 diners, depenent de si es tractava d’una cambra encortinada o no. (Jacqueline Guiral-Hadziiossif Op. Cit.).

Al Bordell era costum habitual que els Hostalers per cobrir les necessitats de les prostitutes, la majoria de les vegades creades per ells mateixos les presteren diners, pràctica a la qual el Consell de la Ciutat va decidir posar límit pels abusos que es produïen i de pas regular aquest tipus de transaccions que s’havien de fer necessàriament mitjançant un protocol notarial, que així garantira la neteja de l’acte i els drets i obligacions per a ambdues parts. Tot aquell préstec que s’efectuara fora dels termes d’aquest acord quedava invalidat. Aquesta sèrie de normes acordades i acceptades també per una representació dels Hostalers va ser aprovada finalment el 13 de març de 1495. (Pablo Pérez García Op. Cit. -AMV. Pregons i crides. Reg. XX-1, ff. 91v-95r) .

Com a norma general tot aquell que tingués un hostal, local o habitació per llogar a qualsevol hoste tenia l’obligació de comunicar-ho al Justícia Criminal dins dels primers tres dies, requisit sense el qual no podien exercir cap aactivitat. A més, a la porta, situat en un lloc ben visible, havia de figurar un cartell que l’identificara i que donat l’elevat grau d’analfabetisme de la població en l’època medieval venia acompanyat d’un dibuix representatiu del nom de l’hostal: “que totes les dites persones que tindran dits hostals, y cases de posades, llits, cambres o aposentos per a llogar, y ahon se recullen, posen, o dormen persones forasteres, tinguen obligació de tenir damunt la porta, o finestra de la casa, una tauleta per senyal de que en la dita casa hi ha hostal, o posada, y que allí se recullen, posen y dormen persones forasteres, sots les dites penes, aplicadores ut supra.” (A.R.V., Real 699, fol. 200 y sig. Real Crida y Edicte sobre les coses concernents al bé comú de la present Ciutat y Regne de València, y bona administració de justícia. València 1623- Vicente Graullera Op. Cit.).

Quasi dos-cents anys després el Corregidor i Justícia Major de València, D. Joaquín Dolz del Castellar, va publicar un Acte de Bon Govern dirigit a tots els hostalers de la ciutat, de qual es va fer ressò el Diari de València del 27 de juny de 1816 . En la seua primera providència va manar observar “Que en todos los mesones y casas de posadas se ponga sobre la puerta principal que cae a la calle, el señal o tabla con letras crecidas del nombre que tenga cada mesón, como está prevenido, bajo la pena de tres libras”; i així fins a quinze providències, entre elles, la que avisava de l’obligatorietat de demanar una llicència per a l’obertura de qualsevol establiment d’allotjament, així com la de comunicar cada nit, tant al Capità General com al Governador i al Corregidor, la filiació de tots els hostes que pernoctaven a l’hostal. Per descomptat que també contemplaven no només la neteja i sanejament en totes les habitacions, sinó també la de cavallerisses i pessebres amb l’obligatorietat de col·locar en lloc ben visible “el arancel de los precios a que debe venderse la paja, cebada y algarrobas que se consuma en sus caballerizas.” També s’indicava en aquestes ordenances que “si los mesoneros quisieren vender pan, vino, aceite, arroz y otros abastos al por menor a los viandantes, han de sacarse licencia para ello y sujetarse a la tasa del Repeso.”

Una altra de les normes prohibia “que habitasen en los mesones y posadas, hombres y mujeres de mal vivir” ni que es consentiren en ells “juegos de envite y otros prohibidos, ni bailes ni gentes con armas prohibidas”. Normes, quasi totes elles, que en qualsevol època eren sistemàticament burlades i incomplertes. Així, dones del Bordell freqüentaven hostals fora del seu recinte tancat, mentre hostalers de la ciutat feien els ulls grossos. En els hostals se celebraven timbes i s’hi jugava la poca o molta fortuna que un posseïa.

No molt bon concepte tenia el nostre erudit Orellana d’hostals i hostalers: “Siempre estuvieron mal conceptuados los mesoneros, como lo publican las leyes de los romanos y las nuestras, hasta tratarlos de ladrones y públicos robadores… Allí suele pagarse por cama, el duro suelo; por servicio, la grosería; por agasajo, la desatención; por luz, la obscuridad; por comida, la abstinencia; por bebida, lo que no se bebe, pues hasta del agua, por nociva o sospechosa, debe el cauto abstenerse en estas casas.” I referint-se als hostals: “Para las caballerías muy propias son las caballerizas; pero para las personas había de haber—lo que no suele haber — cuartos de personas, remotos y distantes de los animales que, hocicando el pesebre y meneando las cabezadas con campanillas, siempre tocan vigilia”. (M.A. Orellana – València Antigua y Moderna Tomo II pgs. 114 y sig.).

Allà acudia gent variada, des de comerciants i mercaders fins a companyies de còmics que recorrien el territori de poble en poble, i es donava el cas que moltes vegades l’hostal no només servia de lloc d’acomodament i allotjament sinó que en els seus patis es van arribar a representar farses teatrals, fins i tot espectacles de saltimbanquis; segons Henri Mérimée en la seua obra “Spectacles et comédiens a València” des d’octubre de 1577 a l’Hostal del Gamell, es van fer exhibicions públiques i en 1598 es va refugiar una “truope” de saltimbanquis, que havia estat rebutjada al Teatre de l’Olivera per haver contractat una companyia rival. Cal assenyalar que, al setembre de 1582, el virrei, marquès d’Aytona, en nom de Felip II, havia concedit a l’Hospital el privilegi del monopoli de qualsevol tipus de representació teatral i en un registre de la seua comptabilitat figura un ingrés de l’Hostal del Gamell de 5 sous i 11 diners, per una representació de saltimbanquis el dia 28 de febrer de 1598.

Però sembla ser que no va ser un cas aïllat “ja que és molt possible que aquest hostal no fos ni el primer ni l’únic, ja que les primeres companyies professionals, així com les dels còmics de la llegua, actuaven en aquests llocs públics i sempre concorreguts” (Josep Lluís Sirera – Infraestructura teatral valenciana). Dedueix Sirera, que el lloc triat probablement era el pati interior del qual estaven proveïts.

A més de representacions teatrals i altres espectacles artístics, l’Hostal del Gamell va servir, segons documenta Henri Mérimée per mostrar el que llavors certa gent considerava “fenòmens meravellosos”, com el d’una xiqueta de catorze anys que no tenia cabell ni pèl en tot el seu cos . “Estigué la dita Maria en la present ciutat de València un mes, poc més o menys, i lo pare de aquella guanyá molts diners a mostrar-la, la qual tenia en lo Hostal del Gamell, y allí a toc de tambor cridaben la gent per a veure-la”. Tampoc va ser cas únic, Mérimée documenta uns quants més, tot i que sense especificar si en aquest mateix hostal o en un altre.

Cas molt similar el trobem a principi de segle XIX, l’u de juliol de 1801, el Diari de València inseria el següent anunci: “La enana que está en la Posada de San Andrés, plaza de San Francisco, se enseñará solo hasta el viernes 3 del corriente, por estar ya de partida. Por lo que, si alguna persona no quisiere incomodarse y quisiera verla, se la conducirá a su casa.”  Crec recordar que, a finals dels anys 60 del passat segle, hi havia un barracó a la Fira de Nadal que es muntava a l’Albereda en què s’exhibien dues nanes vestides de “valenciana” amb el reclam de “Las Hermanas Mínimas”; en aquest cas, no hi havia cap servei a domicili.

També els hostals exercien la funció d’oficines de venda i era habitual a la premsa vuitcentista trobar anuncis com aquests: : “Un caballero inglés que se halla en la Fonda de la Paz, y debe continuar su viaje por mar, desea vender un caballo entero de Berbería, color claro, perfectamente adiestrado, y una jaca andaluza, color bayo, muy mansa y propia para llevar una señora.” (Diario de València, 27-03-1816). “En la posada de Dos-puertas se hallan de venta un buen surtido de lienzos gallegos superiores y coruñas finas, los cuales se darán con la mayor equidad.” (Diario de València, 2-01-1830). “En la posada de las Coronas se venden jamones a 6 reales y medio libra de 36 onzas. También se venden chorizos.” (Diario Mercantil de València, 27-02-1845). “A la posada de los Cinteros, plaza del Mercado, ha llegado una partida de sobrasadas, las que se despachan a 9 reales vellón la libra; tocino de 6 reales y embutidos de 8 reales idem; todo de Xaló y Tárbena.” (Diario Mercantil de València, 2-01-1845).

Els hostals eren també punt de referència tant per al transport de viatgers -diligències i postes-, com per al de mercaderies -ordinaris-. Les diligències, cotxes amb seients i de vegades amb diversos departaments arrossegats per cavalleries, van començar a circular a principi de segle XIX, aconseguint la seua major popularitat en els anys 40 d’aquest segle. A més del transport de viatgers també es van fer càrrec del correu. L’aparició del ferrocarril va fer disminuir el seu ús, però no la seua utilització que es reservava per a trajectes més curts o per cobrir punts als quals no arribava encara el tren. La funció dels “ordinaris” era el transport de mercaderies generalment de xicotet o mitjà volum; tant en la premsa diària com en les Guies de Forasters es detallava les diligències que partien des de cada hostal i els seus horaris, així com el servei d’ordinaris i la destinació. També en els hostals, hi havia servei de postes, per al que necessitara només la cavalleria.

Altres vegades, certs particulars per tal d’obtindre un plus en la seua economia familiar admetien un hoste “a pupilo”, és a dir, amb dret a allotjament i menjar: “En una casa situada en el centro de esta ciudad desean tener uno o dos caballeros a pupilo: darán razón calle Campaneros, donde se vende cerveza.” (Diario Mercantil de València, 4-01-1845).

He apuntat al principi que pocs negocis han conservat a través dels segles, no només la seua activitat comercial sinó també el seu nom. Entre ells cal citar l’Hostal de l’Àngel, situat a la plaça del mateix nom, documentat ja el 2 de setembre de 1392 en què Sanxo López de Lesco, hostaler de l’esmentat hostal, va sortir de fiador de Joan García, pastor de Viver, quan aquest es va fer veí de València (AMV Llibre d’Aveinaments b3-3, foli 197v- Una Ciutat Gran i populosa – J. Hinojosa). Va sobreviure fins ben entrat el segle XX. La riuada de 1957 va acabar amb el que quedava d’ell.

Millor sort va tindre l’Hostal del Racó, de mitjan el segle XVIII que, continua la seua activitat al mateix lloc del carrer de la Carda número 11 pertanyent actualment al grup hoteler OYO. Altres hostals històrics que van sobreviure fins ben entrat el segle XX van ser l’Hostal de Morella al carrer que porta el seu nom, documentat ja el 22 de gener de de 1612 en escriptura davant del notari Luis Cabero (J. Hinojosa op. cit.). L’Hostal de las Dos Puertas, al carrer Hostal de Teruel nº 2 (hui dia desaparegut, situat junt al carrer Sant Vicent). Al carrer Assaonadors,  L’Hostal de les Corones i el de la Mola -antigament d’En Moles, segons Almela i Vives, un dels millors i més senyorials, datats en 1658 i 1373 respectivament. Encara presta els seus serveis a la plaça de Mercat, l’Hospedería del Pilar, fundada el 1886 i successora d’un altre històric, l’Hostal de Cinteros, documentat el 1659. L’Hostal del Gamell, situat entre la plaça del Mercat i el començament del carrer Sant Ferran va ser un dels més populars durant molt de temps, fins a la segona meitat de segle XIX en la qual va desaparéixer.

El segle XIX, un segle convuls de grans invents i transformacions, va canviar les relacions entre patrons i obrers i la forma de relacionar-se i comunicar-se els ciutadans. Els hostals no van ser aliens a tot això, van haver d’adaptar-se o morir. n

Xavier Oms. Novembre 2020.