Javier Mozas Hernando

En la segona meitat del segle XIX i principis del XX, les falles eren una festa veïnal que celebrava la plantà i cremà la vespra de Sant Josep, el dia 18. En la seua concepció havien influït les construccions efímeres de les grans celebracions i festes del barroc (altars, arcs o roques). També els actes populars de les festes de carrer que es celebraven en la ciutat (replegà, despertà, passacarrers, traca correguda, i concerts de música), i que les falles també assimilaren. I per últim, les diferents publicacions satíriques coetànies de caràcter asequible al gran públic (fulls solts, col·loquis, revistes…) que compartien temes, situacions i protagonistes.

Era una pràctica habitual la coŀlocació de cartells amb versos (primers enganxats a les partes dels voltants de la falla i després al cadafal que li servia de base) per a ajudar a fer més entenedor al públic l’argument i el missatge que expressaven les falles. En 1855, Josep Bernat i Baldoví transformà els fulls en quaderns, i creà el llibret de falla. Precisament, la col·lecció de la Biblioteca Històrica comença amb els dos primers llibrets de Bernat i Baldoví, els de 1855 i 1856 per a la falla de la plaça de l’Almodí.

La incòmoda crítica social, política o moral que plantejaven les falles de mitjan segle XIX dugué les autoritats municipals a establir diversos mecanismes de control de la festa. D’una banda, al menys des de l’any 1851, l’Ajuntament exigí als fallers que vulgueren plantar una falla hagueren de demanar un permís, entregant una sol·licitud, l’esbós de la falla, i la memòria descriptiva o els versos o el llibret. D’esta manera, a la biblioteca i l’arxiu municipal s’ha conservat el fons de llibrets de falla més important. Però també han sortejat la censura llibrets com els de La creu del matrimoni de Blai Bellver (Xàtiva, 1866) o el de Cadirer-Burguerins de Maximilià Thous (1904) que es conserven a esta biblioteca universitària.

Potser este context de censura provocà que els poetes dels llibrets no firmaren quasi mai les seues produccions literàries, ja que els fallers consideraven les falles com un acte d’ajusticiament grupal per tal de fer crítica satírica de conductes i comportaments. La constant pujada de l’impost a satisfer pels fallers esclatà en 1886, amb la negació de plantar cap falla. Només la lluita dels escriptors Francesc Palanca i Roca i Félix Pizcueta —este últim a més regidor i president de Lo Rat Penat—, va fer que es canviara la percepció municipal sobre la festa i es començarà a mimar-la. L’agraïment dels fallers cap a estos dos escriptors es reflexa en prou llibrets de l’època.

Conforme avança el temps, els poetes de llibrets són més coneguts per al gran públic: Joan Baptista Burguet, Josep María Fambuena, Rafael María Liern, Estanislau Máñez, Francesc Palanca Roca o Ramón Trilles. Són escriptors amb abundant producció literària, vinculats al periodisme, a la política i la societat Lo Rat Penat. Justament, l’impuls definitiu vindrà amb la creació dels premis en l’any 1903 per part d’esta associació valencianista.

Alguns dels llibrets de falla de finals del segle XIX es publicaren amb un format de revista, periòdic o fullet. Altres, apostaren per incorporar nous continguts que acompanyaren

l’explicació i relació primigènia. Així, podem vore anuncis, el programa d’actes de la comissió, o l’esbós, com al llibret de Tros-Alt de 1880, el segon esbós més antic dels coneguts fins a l’actualitat.

Després d’analitzar tots els llibrets, es va vore la importància de la col·lecció, i la necessitat de donar-la a conèixer entre els investigadors, els fallers i els valencians, ja que és la segona col·lecció de llibrets de falla més important —fins el moment—. Es centren en una època clau de la festa, quan es creen els premis a les falles més artístiques, i això farà que la festa comence un canvi i un creiximent impensable.

A partir de la segona meitat del segle XIX, la festa de les Falles comença a tindre un lloc en la premsa, així com atraure l’interés dels erudits valencians. Una part dels estudis fets antigament foren recopilacions en forma de catàlegs dels llibrets de falla que es coneixia la seua existència, tant en els arxius i biblioteques públiques, com en les col·leccions privades.

Quatre foren els autors que publicaren els inventaris dels llibrets de falla que pogueren trobar. El primer va ser l’historiador i oficial de l’arxiu municipal Lluís Tramoyeres Blasco, que localitzà 108 llibrets fins a 1894; el segon va ser l’escriptor Eduard Genovés Olmos, qui documentà 272 llibrets fins a 1911; a continuació el periodista i bibliòfil Josep Navarro Cabanes, qui en 1922 va fer el seu catàleg, però s’ha perdut i es desconeix quins llibrets va vore; i per últim l’erudit José María Ribelles Comín, qui documenta 460 llibrets de falla fins a 1936 —l’obra continua fins a 1951—.

Amb el redescobriment d’esta col·lecció, s’han trobat exemplars de llibrets de falla fins ara desconeguts, i que amplien la possibilitat d’estudiar la festa a través d’este tipus de document. Dels 1575 llibrets de falla coneguts entre 1855 i 1936, només 35 d’ells no es coneix cap exemplar, i per tant, haurem d’esperar el descobriment d’altres col·leccions. ◊