Rodolf Sirera

Vegem, abans de res, quin és el panorama amb el que es troba aquest moviment quan apareix –perquè es tracta més aviat d’un moviment que d’una escola o una tendència estètica–; un moviment que, tot i ser generalitzat a tot Espanya, té a alguns llocs, entre ells el País Valencià, característiques particulars.

Quan el teatre independent apareix entre nosaltres, podríem dir que hi ha un model de teatre valencià tradicional, la figura més representativa del qual serà Eduard Escalante (1834-1895), que s’estén des de mitjans del segle XIX fins els últims anys de la dècada dels seixanta del XX. És un model prou unitari, amb poques excepcions i pocs intents de canviar la línia. Alguns d’aquests intents es produeixen en el període que va de principis del segle XX fins a la Guerra Civil, i posteriorment al voltant dels anys 50 amb uns pocs autors –Burguera, Martí Domínguez, Gil Albors els més destacats– que tot i haver escrit obres estimables, no van aconseguir el suficient ressò com per articular un moviment.

Mentre açò darrer passava, la societat valenciana, el mateix que a la resta d’Espanya, havia començat a canviar. El millorament de la situació econòmica que es fa evident en la dècada dels seixanta produeix modificacions importants en la manera d’ocupar el temps lliure i els models de diversió, dels quals són un exemple el Seat 600 i la popularització de la televisió. A causa de la retracció del públic, la desaparició de les companyies locals i la concentració del negoci a Madrid i Barcelona, progressivament aniran tancant els teatres de l’anomenat Broadway valencià (el Serrano el 1957, l’Eslava el 1961, l’Apolo el 1969, el Ruzafa el 1973) als que s’uniran l’Alkàzar el 1989 i el Princesa el 1990, fins a tal punt que en les últimes dècades del segle les úniques sales en funcionament a València són el Teatre Principal, el València Cinema o Quart 23, conegut amb aquest nom per la seua ubicació, els dominicals Teatre Talia, abans Teatre de la Casa dels Obrers, i el Teatre Patronato, que aviat serà llogat per la Diputació de València i rebatejat com a Sala Escalante, i esporàdicament el teatre de la Societat Coral El Micalet. I durant aquests anys de tancaments i canvis, l’única sala que havia continuat programant regularment era el Teatre Principal, fonamentalment teatre comercial vingut de Madrid, i no sempre d’excessiva qualitat.

És en aquest context, a finals –com ja hem dit adés– de la dècada dels seixanta quan pren forma  a València el fenomen del teatre independent, a imitació del que havia començat per aquells anys a Madrid i Barcelona. La major part dels grups que l’integren sorgeixen de l’entorn universitari, siga a València, siga en altres localitats on resideixen els qui vénen a València a estudiar. Abans d’això, hi ha en funcionament des d’antic algun grup amateur, en el sentit més noble de la paraula, com La Cassola d’Alcoi, que porta anys treballant, tot i que ixen poques vegades de la seua ciutat. Però La Cassola no pot qualificar-se com a teatre independent, no comparteix els objectius radicals que els grups d’aquest moviment representen, i el seu treball es centra en oferir a una ciutat, on no hi ha moltes alternatives, una programació teatral de qualitat.

L’arribada a València de grups madrilenys com Goliardos o Tábano o catalans com Joglars, va a servir de catalitzador per a que el moviment independent comence a prendre forma. Potser La pau (retorna a Atenes) del Centre Experimental de Teatre el 1969 siga el primer o un dels primers muntatges d’un grup independent valencià. La llista d’aquests grups va creixent exponencialment a partir de 1970. Grup 49 (al voltant del dramaturg Manuel Molins), PTV, UEVO, Carnestoltes (dirigit per Juli Leal), La Mandràgora, Pluja Teatre, L’Entaulat, el Cercle de Teatre de Port de Sagunt, Sambori d’Alboraia, Espiral de Castelló, Llebeig de Dénia, L’Horta de Castellar, i tants altres.

Com també va passar a Catalunya, els primers grups independents Valèncians es plantejaren quina era la llengua que s’havia d’emprar als escenaris. De fet, a Catalunya, algunes de les companyies que es decidiren per fer teatre d’agitació, es van decantar pel castellà per a connectar millor, pensaven, amb un proletariat que era, per aquells anys, majoritàriament immigrant, i d’altra banda, per a manifestar el seu rebuig a un teatre en català populista o fet des d’una òptica clarament burgesa. Ací, al País Valencià, només hi havia el sainet al que enfrontar-se.

Dit això, no ha d’estranyar-nos que els primers passos del teatre independent valencià es feren majoritàriament en castellà. Però és que la generació que el va posar en marxa era una generació que, independentment de la llengua que es parlara a casa, havia estat educada en castellà. I si a la falta de formació teatral de la gent del teatre independent li afegim el quasi total desconeixement de la llengua i la cultura pròpia, és quasi miraculós que el moviment arribara a donar els fruits que va donar.

El teatre independent, minuciosament vigilat per la censura del tardofranquisme, es va caracteritzar per ser un teatre militant i combatiu. Sustentat per gent normalment sense cap formació teatral, els grups independents feien servir el teatre –sempre amb poquíssimes representacions, les úniques autoritzades– com un espai d’agitació política en un temps en els quals les manifestacions públiques no podien ser més que il·legals. Però també eren espais on es qüestionava el teatre professional que es feia llavors –i la mateixa professió teatral– sense fer distincions entre propostes més tradicionals o més progressistes, políticament i estèticament. El teatre independent fou, en resum, un teatre contra, i fet des de fora del mateix teatre, però on, contradictòriament també, nasqueren i es formaren molts noms fonamentals per al teatre espanyol contemporani.

El teatre independent va entrar en crisi a finals dels anys setanta i va acabar pràcticament desapareixent poc de temps després, ja que la democràcia va comportar un progressiu i radical canvi de la pràctica teatral, amb la intervenció de les institucions. La major part dels creadors del teatre independent havien acabat la carrera, s’havien fet grans. I els espectadors ja no necessitaven anar al teatre per a manifestar-se en contra del règim. Però, tot i les seues imperfeccions, el teatre mai no va estar tan viu com en aquells anys, els anys del teatre independent.