Po stal amb una vista del carrer de Les Barques. A la dreta, el Teatre Principal i a l’esquerra un grup de cases, sobre les que el remitent va escriure “Tot això està enderrocat”. Es tractava del Barri de Pescadors.

El 6 de gener de 1906 la premsa local es feia ressò d’un acord de l’Ajuntament de València presidit per D. José Sanchis Bergón, pel qual es calculava una despesa de 4.940.334 pessetes per a la reforma interior del Barri de Pescadors, fixant-se el dia 1 de març l’inici dels enderrocs a gran escala. Lògicament, problemes de tipus econòmic i burocràtic -emissió de emprèstits per finançar les obres, concursos per a dur-les a terme, expropiacions, etc. – ajornaren uns dies el seu inici, però el dia 12 d’aquest mes la premsa anunciava l’enderroc de les primeres cases.

Durant tot l’any va prosseguir l’expropiació de cases i el seu posterior enderrocament, però no seria Sanchis Bergón qui va vore finalitzades les obres, sinó el seu successor D. José Martínez Aloy, que al maig de 1907 va donar un termini de 48 hores perquè fossen retirats dels solars “les fustes i estris procedents dels enderrocs. “

Efectuat l’aplanament dels terrenys, quedava concretar el disseny del solar resultant. Es van estudiar quatre projectes, dos que postulaven per una alineació en quadrícula, un tercer proposava un disseny en aspa i una quarta donava com a solució un únic ampli carrer que en diagonal dividiria el solar en dues illes, el carrer arrencaria davant del Teatre Principal i acabaria en Pi i Margall (actual Passeig de Russafa), enfront de la primitiva Estació del Nord. Extraoficialment, encara es va proposar des del diari “La Correspondencia de València” una altra solució que consistia en una gran plaça porticada a l’estil de la Plaça Major de Madrid o la Reial de Barcelona. El resultat, afortunadament ja tots el coneixem.