Javier Mozas Hernando
(Associació d’Estudis Fallers)

Les Falles de març del 2020 i de 2021  han passat malauradament a la història per haver-nos quedat a les portes de la setmana gran de la nostra festa. Però  enguany no ha sigut la única ocasió en que les places no s’han celebrat. A més d’alguna altra ocasió que estigueren a punt de fer.se. A continuació el relat d’eixos anys tan fatídics per a la història de la nostra festa.

El primer esglai va tindre lloc en l’últim quart del segle XIX. Les falles eren una forma de justícia popular, amb un fort component de sàtira, exhibicionisme i condemna al foc d’aquelles conductes censurables per la societat. Esta festa popular, nocturna i al marge del poder municipal, fou considerada perillosa. Per este motiu, l’Ajuntament volgué controlar les Falles amb establiment d’un arbitri o impost a partir de l’any 1851, pel qual, els veïns que volien plantar falla a la seua plaça o carrer, havien de satisfer-ho. L’impost anà pujant a poc a poc: a 10 pessetes en 1872, 15 en 1875, 30 en 1882, fins arribar a 60 pessetes en 1885.

“Las fallas son una fiesta inculta, impropia de una capital seria y de primer orden” va ser una de les frases demolidores que es publicà a un dels diaris de 1885. L’objectiu estava clar: fer desaparèixer esta festa popular i tan crítica amb el poder i els seus polítics. L’alt import de la tassa municipal provocà que cap grup de veïns demanà permís per plantar falla. La festa es paralitzà; només es plantà una falla a l’apartat carrer de Cervantes, sense que s’enterara l’ajuntament, i a l’interior del col·legi de la Beneficència.

Pocs dies després, afectà a València la quinta i pitjor epidèmia de còlera que hi hagué al segle XIX. A finals d’eixe mateix més de març, es detectà el contagi en la ciutat de Xàtiva. Un treballador del tren que connectava la citada ciutat i la de València, es contagià en el viatge del dia 11 d’abril. Després de registrar les pitjors xifres al mes de juliol, amb prop de 300 morts diaris, l’epidèmia remití en setembre, deixant un rastre de més de 7.000 contagiats, quasi 5.000 morts a la capital i 30.000 en total entre les tres províncies.

Per a les falles de 1886, l’ajuntament de la ciutat de València mantingué l’import de l’impost en 60 pessetes. I els fallers també continuaren oposant-se a satisfer l’altíssima quantitat per plantar falla i celebrar festa. En esta ocasió, només el director del col·legi de la Beneficència decidí que els seus interns construïren i plantaren una falla al pati interior de l’edifici, per diversió només dels asilats. Però també la premsa es feu ressò d’una falla silvestre plantada al llunyà Castellar per un fuster que no volia que el seu patró es quedara sense el popular festeig.

La premsa criticà enèrgicament la decisió de carregar-se la festa a colp d’impost, contra els nostres regidors que no eren considerats bon Valèncians… Però l’escriptor i regidor Félix Pizcueta abanderà una corrent de suport a la festa i aconseguí convèncer als seus companys de corporació per aprovar en 1887 una baixada del fatídic impost fins a 10 pessetes. El resultat fou immediat: en 1887 es plantaren 29 falles.

El que el còlera de 1885 no aconseguí, quasi ho aconseguixen els polítics Valèncians… La festa havia aconseguit capgirar els seu camí i començà un creixement mai vist anteriorment. Fins arribar a l’any 1896 en que de nou va ser una pedra en la història de la nostra festa… la primera vegada que tenim constància que es suspengué les Falles. Eixe any, onze comissions falleres havien demanat permís per plantar falles: Na Jordana-Burjassot (hui Llíria), Cirilo Amorós-Pascual i Genís (hui Félix Pizcueta), Guillem de Castro-Lepanto, Pau, Maldonado-En Bany-Vinatea, i les places de l’Arbre, de Porchets, de les Mosques (hui de mossèn Milá), del Contrast (actual creuament de Russafa i Dènia), de Galindo i Major de Russafa.

Dos de les falles a plantar, Na Jordana-Burjassot i plaça de l’Arbre, anaven a satiritzar la situació bèl·lica a Cuba. La citada guerra havia començat en febrer de 1895. El poble cubà volia independitzar-se d’Espanya. La contenda discorria lentament, fins que el ministre substituí com a cap militar al general Martínez Campos pel general Weyler a principis de 1896, i a guerrilla se va estendre a tota la illa. La situació es complicà fins el punt que el dia 8 de març de 1896, es declarà el fatídic estat de guerra en Espanya. Passaren uns dies d’incertesa, fins que el Capità General de València, José Lasso Pérez, publicà l’ordre el dia 13. El text prohibia expressament la festa de les Falles, les corregudes de bous i les partides de pilota al trinquet del Jai-Alai. Es volia evitar la reproducció dels aldarulls ocorreguts durant les falles de l’any anterior moments abans de la cremà de la falla de la plaça de Pellicers. Uns joves, decapitaren els ninots, els posaren dalt d’uns pals, i els passejaren pels carrers de la contornà en un estat de gran excitació i radicalisme. Ràpidament, la policia els reprengué i els portà a la carcel.

El Capità General li comunicà el contingut de l’ordre al Governador Civil de la província eixe mateix matí, el qual es reuní per la vesprada amb l’Alcalde Joaquín Santonja Lisbona, i el seu tinent d’alcalde per traslladar-li-la. Dos dies després, 15 de març, l’Alcalde envià una carta als presidents de les onze comissions falleres amb l’ordre de suspensió de la festa. Com a curiositat, sabem que 5 falles foren guardades pels seus fallers durant tot un any, i les plantaren en 1897 perquè l’esbós és el mateix: carrer de Maldonado, i places de Galindo, Arbre, Porchets, Galindo i Major de Russafa. Els fallers del carrer de la Pau no demanaren el permís, i les altres dos comissions, presentaren un altre esbós amb composició diferent.

Passaren tres dècades tranquil·les per a la festa fallera, de progressiu creixement en quantitat de comissions falleres i actes del programa de festejos. Poc feia preveure que, després de la cremà de les falles de març de 1936, hi hauria un gir dràstic en la societat… i en la festa.

Les comissions falleres, com en anys anteriors, es disposaren a partir d’abril per començar a preparar les falles de 1937. Primer es reuniren els fallers per determinar la continuïtat o no de la comissió un any més, i a continuació designaren els dos fallers delegats per cada comissió, que formarien part del Comité Central Fallero.

Però el fatídic colp d’Estat militar del 17 de juliol de 1936 paralitzà gran part d’Espanya. Algunes comissions falleres, mostraren pocs signes d’activitat. Setembre va ser el mes clau, en tornar d’estiu i comprovar que efectivament la guerra era una realitat que havia vingut per quedar-se un temps. Les comissions falleres prengueren la decisió en cascada de la dissolució. Algunes, decidiren repartir els diners recaptats fins el moment, però altres decidiren donar-los per a les milícies republicanes. El resultat fou que ens quedarem sense falles els anys 1937, 1938 i 1939. El retorn en 1940 va ser amb un context festiu radicalment diferent, tot i que la festa aconseguí remuntar.

Un altre aconteiximent que provocà la desaparició de la festa va ser la coneguda Tombà de les Falles a la ciutat de Torrent en l’any 1957. L’investigador torrentí Salvador Císcar ens ho narra àmpliament en un article publicat a la Revista d’Estudis Fallers (2008). El Governador Civil emeté una ordre el 13 de març que prohibia el ball als carrers. Amb les falles plantades i la festa al carrer, es considerà un atac desmesurat a la llibertat.

Sis comissions falleres que hi havia en eixe moment: el Dominical (actual Poble Nou), Avinguda dels Màrtirs, Plaza del Caudillo (actual La Plaça), Ramón y Cajal, Sant Roc i Toledo. A més, degut a l’auge, eixe mateix exercici s’havia creat la Junta Local Fallera de Torrent. Els primers dies de falles transcorregueren sense problemes, amb el programa de festejos previstos. Però el detonant esclatà, quan la nit del dia 18, les comissions volgueren celebrar el tradicional ball i el rumor de la prohibició s’escampà, provocant reaccions. Els fallers torrentins decidiren tombar a terra les seues falles en senyal de descontent. Eixa nit, hagué tirs i es tallà el subministrament de la llum en la ciutat. Les Falles deixaren de celebrar-se a Torrent fins que en l’any 1968 es tornaren a permetre…

Uns mesos després del succés a Torrent, al mes d’octubre de 1957, la ciutat de València patí una impressionant riuada que arrasà part de la ciutat junt a l’antic llit del riu Túria. La ciutat es recompongué durant els meses posteriors, tingué ajuda de tota Espanya, i l’Alcalde decidí celebrar la festa de les Falles per intentar tornar a la normalitat i donar un respir a la societat. La Gota Freda al nostre territori té la seua expressió més virulenta al mes d’octubre. Vint i cinc anys després, el 20 d’octubre de l’any 1982, afectà de nou al nostre territori. En esta ocasió, les dos comarques Valèncianes que la patiren directament varen ser les de La Ribera Alta i La Ribera Baixa. El riu Xúquer va ser el fatídic protagonista en esta ocasió, al trencar-se la presa que hi havia construïda al seu pas pel municipi de Tous. Les xifres que deixà el seu pas varen ser de quasi 40 morts, milers de damnificats i quantiosos danys materials.

Les poblacions que més patiren la catàstrofe foren Beneixida, Gavarda i Sumacàrcel, limítrofes del pantà. Les dos primeres foren reconstruïdes en una cima a prop del nucli antic afectat. També les ciutats Valèncianes d’Alzira i Carcaixent foren les que més danys patiren. En esta ocasió si, els dos municipis esmentats es quedaren sense plantar les seues falles en l’any 1983. n