Javier Sánchez Portas Director de l’Arxiu Històric
de la Comunitat Valenciana Fotos: Tono Gimenez
Les anelles, baldes, cridadors o picaportes es vénen utilitzant, almenys des de l’Edat Mitjana, per avisar que hi havia algú esperant que li obriren la porta. En un inici eixa és la seua utilitat, encara que també serveixen com a peces decoratives de la porta que ornamenten i embelleixen, segons veurem en els diversos exemplars que encara es conserven a la ciutat.
En origen s’utilitzen anelles, cércols de ferro, realitzats en forja pel ferrer que se situen en les portes penjant d’un clau o passador que s’introdueix en la fusta i que serveixen per a cridar i també per a tirar de la porta i tancar-la. Aquestes anelles són de secció plana, quadrangular, huitavada o redona i estan decorades amb incisions de punts, línies rectes o corbes. Envoltant el clau del qual penja l’anella va una placa circular de ferro calat i decorat amb motius ogivals, o lineals d’estrelles, descansant l’anella sobre la sola, bigòrnia o enclusa que és un altre clau de ferro que rep el colp en cridar i que sol ser un cap de gos o d’esfinx.
Amb el temps es van incorporant més elements decoratius, com veiem en les anelles existents en la porta de la portada gòtica (1438) i en la porta de la romànica (1481) de la Catedral de València o en les de la Llotja, al Palau dels Lassala i en algun altre palau del carrer Cavallers, amb formes humanoides o zoomorfes. Peces que podem considerar del segle xv o xvi, segons les seues diferents tipologies i en les quals advertim que la seua col·locació en les portes és quàdruple, en els ventallons baixos, accessible a la mà d’una persona, i en la part superior de les portelles, es diu que perquè cridaren els qui anaven a cavall i arribaven a elles. Aquests exemplars són els més primitius que hi ha in situ a la ciutat, encara que també es conserven exemplars molt interessants com ara els procedents de les portes de la sagristia de la Catedral, a l’Ajuntament, o els de l’antic Hospital, amb les figures d’un home i una dona, que va depositar la Diputació al Museu de Belles Arts i dels quals s’exposa una rèplica al Museu de la Ciutat; tots ells són de ferro forjat i encara que alguns resten pintats, en origen se’ls solia donar una capa d’estany per a evitar la seua oxidació.
Les anelles de la Llotja van ser estudiades per don Luis Tramoyeres, daten del 1530 i van ser realitzades per Esteban Giner i el seu fill Francisco. Es van fer dos jocs de quatre anelles per a les dues portes principals, i s’han conservat nomes les grans de les portes que duen en el clau o espigó el Rat Penat del qual pengen les anelles, les xapes o plaques circulars amb ogives i les encluses o soles en la part inferior, amb forma zoomorfa, sobre la qual descansa l’anella. Els models d’anella van perviure també durant el segle xvii, encara que canvien la tipologia de l’anella per elements balustrats que es dobleguen en cercle per a enganxar al clau de subjecció, de manera que la zona de colpeig coincideix amb la part central, més grossa, del balustre. En els segles xviii i xix apareix a València una tipologia molt peculiar de cridador, realitzat també en ferro forjat i que adopta la forma de batall amb major o menor decoració i acabat en punta o gla, amb característiques fàl·liques. Aquests cridadors porten una placa de xapa que uneix el clau del qual penja el cridador fins l’enclusa, xapes que poden ser calades perquè formen un transparent per on es puga veure la fusta de la porta o un teixit de feltre roig que se situava davall i que el feia un objecte decoratiu i cridaner en la porta.
Hi ha exemplars de molt diferents grandàries i formes decoratives, ja que s’utilitzen tant per a les portes de l’edifici com per a les portes de les diverses vivendes que hi ha en el seu interior; d’aquests models en coneixem dos datats, un al carrer Corretgeria (1796) i l’altre a l’Ajuntament d’Alberic (1789). En alguns casos els forats dels panys es feien a joc amb la forma de la placa de la balda, formant un conjunt realitzat ex professo per a eixa porta. Des del segle xviii comencen també a fer-se exemplars de bronze fos i ja en el xix els de fosa de ferro, exemplars múltiples que amb els anys es van estandarditzant i industrialitzant a nivell nacional, de manera que les picaportes de bronze i de ferro colat ja no seran característiques de València i se’n poden trobar en moltes localitats espanyoles i fins i tot estrangeres. Tot i això, n’hi ha alguns d’extraordinària raresa, com els caps amb turbant del carrer Avellanes, de mitjan segle xix, on el nas fa de picaporta, o les precioses mans de metall de grandària natural que sostenen una poma.
També veiem exemplars de ferro amb diversos motius animals, com ara lleons, tritons, mans de ferro amb boles entre els dits, de nou anelles, lletres amb les inicials del propietari i formes diverses que s’adaptaran als diversos corrents estilístics fins les formes modernistes i cubistes, on destaquen alguns preciosos exemplars a edificis del carrer de la Pau i de l’Eixample.
Els cridadors a edificis de vivendes múltiples tenien normalment un significat diferent segons el nombre de colps que es donaven amb ells, de manera que un sol toc era que cridaven al primer pis, dos al segon i així successivament. Definitivament, les picaportes perdran la batalla amb la difusió dels timbres elèctrics i la seua conservació ja és des de fa molts anys simplement decorativa, deixant-se d’utilitzar en els nous edificis. Les anelles, cridadors i picaportes han desaparegut de manera gradual de la nostra vista amb les rehabilitacions i demolicions d’edificis antics, de manera que per desídia, per deixadesa, per gamberrisme o per espoli han anat desapareixent, i cada vegada gaudim de menys exemplars a la ciutat de València.
