Al llarg dels anys va experimentar diverses ampliacions i va canviar la seua imatge amb la incorporació d’artístics panteons alçats a mitjan segle xix. Les imatges representen la història de la ciutat, els seus personatges més il·lustres o les obres dels millors escultors i arquitectes.

Rafael solaz *
Fotografies: tono Gimenez

Des que es va inaugurar el 1807 han passat més de dos-cents anys. El Cementeri General de València, un lloc que es converteix en tot un continent d’art, història, biografies i cuanysriosa simbologia. Al llarg dels anys va experimentar diverses ampliacions i va canviar la seua imatge amb la incorporació d’artístics panteons alçats a mitjan segle xix. Les imatges representen la història de la ciutat, els seus personatges més il·lustres o les obres dels millors escultors i arquitectes.

Una vegada en el seu interior el primer que s’observa és una xicoteta ciutat plena de panteons, tombes i nínxols. Destaquen els panteons més alts, aquells que semblen xicotetes basíliques d’estils ben diferents, segons la moda de l’època, especialment els acadèmics i neogòtics.

La segona meitat del segle xx experimenta un increment desproporcionat, la qual cosa suposarà una total saturació del primitiu recinte funerari, i s’hi produeixen successives ampliacions sense l’interés arquitectònic i artístic de les primeres seccions del segle xix. El 1875 es projecta l’eixample que s’aprova el 1876. La primera ampliació és un augment de profunditat del rectangle inicial, i la capella queda exempta quasi al centre. El 1886 es construeix la sala d’espera i és aleshores quan s’aproven les condicions per a construir nous nínxols i pòrtics. Cap a finals de segle es decideix la construcció d’un nou rectangle adossat al primer, denominat «dels Pòrtics» o «Pati de les Columnes» per estar format per 170 robustes columnes dòriques, el qual es pot considerar l’última obra de l’etapa neoclàssica a la ciutat. El 1907 naix el Pati de les Palmeres. Després es fan successives ampliacions, que tindran en comú el tractament de les construccions que alberguen els nínxols.

Però fem el nostre passeig a través de les imatges. En elles es pot veure diferent simbologia mortuòria com ara les flors «semprevives» (el record), làmpades votives, les lletres alfa i omega representant el principi i la fi, mussols (aus de la nit, la foscor, la mort), la flor de l’«adormidora» o cascall (el somni etern)…, tot relacionat amb el record del mort. En el segle xix i principis del xx se li va donar molta importància als símbols perquè expressaven el missatge que es volia oferir al visitant, i era aquesta simbologia un comple ment als epitafis. Un d’aquests detalls podia significar molt, a vegades diferenciant-se si es tractava d’un concepte religiós o pagà.

L’artístic panteó dels marquesos de Sant Joan, alçat en la meitat del segle xix, va ser el primer dels construïts al cementeri, un monòlit que no sols representa el record de Juan Bautista Romero, únic fill dels marquesos mort als vint anys d’edat, sinó que es converteix en un fragment de la mateixa història de la ciutat.

Des del monument al torero Granero, el senzill nínxol de Vicente Blasco Ibáñez o el mausoleu d’Alfredo Calderón en què una figura corpòria grava la data de la seua mort, passant per aquell angelet que, amb les ales trencades, descansa gitat damunt la llosa. La xiqueta Teresita vestida de comunió sembla que ens mira al costat del gos amic fidel i el mussol que representa la nit. Creus de tots els estils o gàrgoles de boques obertes, fins arribar al nínxol «reservat» per a una vida que no va arribar a ocupar-lo.

Un Àngel ens recorda el silenci, el respecte per tots els qui una vegada van ser vides. Hi ha molts Àngels del Silenci, alguns ens conviden a passar després de la porta del mausoleu, com el del Panteó Moroder, obra de Benlliure. En altres, una xiqueta de marbre no oculta la seua tristesa i mira un ram de flors perpetu. És obra de l’escultor Carbonell. Són les pedres les que ens ofereixen missatges eterns. L’essencial igualtat de tots els morts. Tant se val dels ostentosos panteons o de les làpides esborrades per l’erosió de l’oblit! A la fi queden les restes del record, les escultures, i les vides. Cementeri General de València, en el blanc del marbre o en el color de la nostàlgia.

Ens n’anem. Un timbre d’alarma ens adverteix d’usar-lo en cas de quedar-nos atrapats a l’interior del cementeri. Els difunts no poden utilitzar-lo, voldrien eixir de la seua presó perpètua. Flors de pedra ens deixen travessant els cors dels nostres somnis. El cementeri dels ecos esculpits, el que desperta la història de València adormida en l’eternitat. Enrere queden el silenci, el record i l’admiració. n

Este article va apareixer
iniciament publicat al llibre València al detall