Text i fotos Xavier Oms

Encara que l’estructura de la plaça ens semble circular, realment no ho és, perquè es tracta d’un polígon de 48 costats. En el seu itinerant passat tampoc ho va ser, o almenys que se sàpiga. La que es muntava en la plaça de Sant Domènec, actualment de Tetuan, era de forma octagonal, amb una porta enfront de la Glorieta i una altra al seu costat oposat, enfront de la Porta del Real; les llotges de les Autoritats estaven situades en la part que dona al Palau de Cervellón. Disposaven de llotja pròpia, l’Ajuntament, el Capità General, l’Audiència, la Junta de Murs i Valls, l’Orde de Montesa i… la Santa Inquisició. El Pla de la Saïdia era un altre dels llocs triats, ací el cos era un quadrat, amb un costat limitat per la séquia de Rascanya i el seu oposat pel riu Túria; en canvi, enfront del Palau Real, la plaça era rectangular amb els seus costats més llargs, paral·lels al riu. L’espai entre la muralla i la barana del riu, unes vegades entre el Pont de Sant Josep i el de Serrans, i altres entre aquest i el de la Trinitat també va acollir les corregudes de bous amb estructura molt similar a l’anterior. Va tindre altres emplaçaments, com l’actual Glorieta o enfront dels jardinets al costat de les Torres de Quart; però potser, el lloc més utilitzat va ser la plaça del Mercat, amb una armadura molt irregular per la pròpia configuració de la plaça, delimitada pels convents de la Mercè, les Magdalenes i la Llotja, encara que a mitjan segle XVIII la Municipalitat de València i la Junta de l’Hospital van mantindre contínues baralles sobre la idoneïtat del lloc. Els primers, segons la Memòria de la Plaça de Bous de 1861, arguïen “que se defraudaban los intereses de los pobres con el hecho de que las gentes se iban por los tejados sin pagar, temiendo con este motivo por el hundimiento de las casas que eran de madera endeble.” La Junta de l’Hospital defensava la seua postura al·legant que els beneficis que s’obtenien en el Mercat eren molt superiors als de qualsevol altre lloc i que “las casas del Mercado eran fuertes y sostenidas por robustas columnas de piedra, á imitación de la plaza Mayor de Madrid.” El ben cert és que en 1743 un desgraciat accident va ocasionar mig centenar de víctimes mortals, en desplomar-se un merlet de la Llotja que subjectava l’envelat que protegia del sol a la plaça de bous.

La fotografia presa per l’equip de Laurent des de l’antic Col·legi de Sant Pau, en 1870 Institut de Segon Ensenyament i en l’actualitat Institut d’Ensenyament Secundari Lluis Vives, ens mostra una excel·lent perspectiva de la Plaça de Bous i de la platja de vies que partint des de l’estació de ferrocarril, es bifurcava en dos ramals, el de l’esquerra envoltant la plaça per a pels actuals carrers General Sanmartín i Regne de València dirigir-se cap a Tarragona i el segon continuar fins a Xàtiva i Almansa per a posteriorment arribar fins a Madrid. La companyia que gestionava aquests ferrocarrils era l’AVT, acrònim d’Almansa-València-Tarragona. En 1891 va ser absorbida per la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España, des de llavors l’estació va ser coneguda com a Estació del Nord, fins a 1917 en els terrenys que hui ocupa l’edifici de la Telefónica i a partir d’aqueixa data, on hui la coneixem.

Encara estava en peu la muralla quan es va inaugurar l’Estació al març de 1852; perquè pogueren accedir els trens a ella es va haver de derrocar un bon llenç de muralla, tretze anys després es procediria al seu total enderrocament, amb gran satisfacció per als veïns de Russafa, que ja podien accedir a la ciutat amb els seus carros sense haver de donar un bon rodeig per a entrar per la Porta de Sant Vicent davant la prohibició de poder fer-ho per la de Russafa.

Anys convulsos en els quals, en poc més d’un lustre van veure els valencians caure una monarquia, l’enderrocament de les seues muralles, viure una revolució, el naixement d’una nova moneda, un canvi dinàstic i proclamar-se una república.