Poeta, gestor cultural i periodista. Crescut al barri valencià de la Font de Sant Lluís, David Silvestre Alarcón és fill de Cristina i Jaime i germà d’Ana. Actualment, prepara la publicació del seu primer poemari previst per a l’octubre de 2024 sota el nom de ‘Terror’. En aquests moments exerceix com a responsable de comunicació de la Fundació FULL pel Llibre i la Lectura i la Plaça del Llibre.

Un bar: La Tasca Ángel quan estava Pablo
Un passeig: Des de la Plaça de la Verge a Benimaclet, passant per Arquebisbat, Plaça Nàpols i Sicília, Carrer del Governador Vell i Jardins de Vivers.
Una botiga: Forn Pastisseria Conchin (C/Salvador Giner 6)
Un carrer: Horno de los Apóstoles
Un nom de carrer: Músico Chapí

Un detall urbà: L’edifici tenebrós del carrer Na Jordana que sembla que en qualsevol moment pot començar a caminar.

Un esmorçar: El del Trocito del Medio, amb cremaet al final.

Un Dinar: El del restaurant Vaqueta, amb tàrtar de vedella sempre.

Un rècord: Passejar amb la meua àvia de la mà pel carrer Godofredo Ros de Monteolivet cap a una xarcuteria que ja no hi és.

Un museu: CCCC

Un lloc del Mercat Central: ‘Frutas Ros-Gar, Frutas Selectas’ dels meus amics Maria i Salva.

Un llibre sobre València: ‘Llibre de meravelles’, de Vicent Andrés Estellés.

Una cançó: Estrella Fugaz – Una DDH i el Electropura.

Una foto: Una de l’antiga caseta del tren que passava per l’actual Pont del Regne, a Monteolivet. El meu besoncle Salvador era el “guarda barrera” i a la foto apareix ell, la meua tia àvia Victoria, ma mare Cristina, ma tia Dolo, i els seus cosins Quique i Jose. La foto es va fer el 5 de març de 1970.

Una definició de València: El Consolat del Mar.

Un personatge: El bateria de la Plata.

Un record a Mestalla: A la presentació del València de l’any 2003. Jo tenia 9 anys i Jaume Ortí, el president del club, no va poder fer el seu discurs per una tremenda xiulada. Ell deia: “si em deixeu parlar…”. Mon pare xiulava i reia al meu costat.